Virginia Feito: "Necessito enfrontar-mea la foscor"

Diu que les novel·les que més l’han marcat han sigut també les que més l’han traumatitzat. ¿Era això el que vostè buscava amb Victorian Psycho? Crec que volia generar una experiència que el lector recordés. No sé si buscava específicament traumatitzar, perquè jo també busco un equilibri. El que segur que no volia era quedar-me curta, però no seria aquest el llibre que més m’ha traumatitzat. N’he llegit de molt pitjors. ¿Com quins? N’hi ha uns quants. American Psycho, de Bret Easton Ellis; Mi nombre era Eileen, d’Ottessa Moshfegh; Zombie, de Joyce Carol Oates; El quinto hijo, de Doris Lessing; Tampa, d’Alissa Nutting... Molts de dones. Gairebé tots. ¿I què fa que torni una vegada i una altra allà? ¿Què és el que està buscant? No diria que soc una persona resilient o forta de cap manera, però necessito enfrontar-me a la foscor. No sé ben bé per què. No sé si és per supervivència, per aprendre a fer-ho, o simplement perquè és el que més em fascina. I em sembla molt potent que un llibre, només amb paraules, et generi un trauma i imatges que et persegueixin per sempre. Hauria de ser il·legal per com és de fàcil, perquè no hi ha pressupostos, no hi ha un equip al darrere. És un truc de màgia aparentment molt simple. ¿Com s’encara una segona novel·la com Victorian Psycho després de tot l’enrenou que es va generar al voltant de La senyora March? En el meu cas, malament. Al principi, dues setmanes després de tornar dels Estats Units, on hi havia hagut una licitació per La senyora March i es van vendre els drets, vaig arribar a Espanya molt pujada. Vaig escriure un primer esborrany de Victorian Psycho que jo creia que era una obra mestra, el vaig enviar i me’l van tornar suggerint-me amablement que parléssim, perquè no estava funcionant. A mi allí se m’enfonsa el món, penso que és el final de la meva carrera i que no tornaré a publicar un llibre en la vida. ¿Què va canviar? Se li va donar una estructura lògica, capítols... Era bàsicament un vòmit que no tenia cap sentit per enlloc. Estava massa obsessionada amb la idea de generar una experiència. ¿Encaixen l’època victoriana amb la violència extrema? Es que era una època molt grotesca, hi havia mort per tot arreu. També té una part nostàlgica molt contradictòria, amb les llars de foc, la llum d’espelmes, els hiverns amb brasers... Era com molt acollidora i, alhora, terrorífica i molt fosca. Hi havia moltíssima mort, moltíssims nadons morts. Hi va haver com una epidèmia d’infanticidi a Londres i fins i tot en el Govern van haver de comentar la preocupació que sentien per trobar nadons morts constantment: en vagons de tren, al riu, als carrers, en caixes... Parlant de morts i de nadons, ¿es marca alguna línia vermella a l’hora d’escriure? Intento que no, sobretot en una novel·la que es diu Victorian Psycho i que està narrada en primera persona per una psicòpata. Temia quedar-me curta, sincerament, perquè crec que ara s’ha romantitzat una mica aquesta figura; s’ha infantilitzat una mica la figura del psicòpata i es van generant continguts en què és bastant acceptable, fins i tot es pot enamorar. És com el psicòpata que podem canviar entre tots. Volia evitar això. "Al mal només el pot entendre el mal», escriu. Per això ens encanten tant tots els true crimes que ens presenten un cas meravellós, superinteressant i intrigant, però que mai desxifrarem. Al final, una conclusió macabra: "les nenes de tot el país sabran que elles també poden aspirar a matar: no només ho fan els homes», diu Winifred. Això era també una picada d’ullet al fet que la protagonista sigui una dona i veure fins a quin punt està disposat el lector a justificar les seves accions com si fos una venjança feminista. És satisfactori lluitar contra el patriarcat, sí, però arriba un moment en què es tracta d’una altra cosa. Em feia gràcia la idea que el lector aplaudís confós pensant: "Espera, ¿estic d’acord amb això?, ¿que ho hauria d’estar aplaudint?». ¿Com van les adaptacions? Totes dues estan una mica més avançades. Victorian Psycho pot ser que es comenci a rodar bastant aviat, i amb La senyora March encara estem amb el guió. És tot meravellós i estic molt agraïda, però no em fio de Hollywood; no m’ho acabo de creure i veig diàriament projectes meravellosos que cauen. André Aciman em va dir que Call me by your name va tardar deu anys, així que agafo seient. Fa cinc que estic amb La senyora March en producció, així que mai se sap. En qualsevol cas, llegint el llibre un no s’imagina Winifred interpretada per Margaret Qualley. ¡És que és Hollywood! Tampoc fa falta calcar-ho. Crec que això seria un error. Al final, per traduir-lo a un altre idioma sempre has d’estar obert.

El més llegit