La premsa colombiana adorava l’escultora Feliza Bursztyn, una dona d’humor burlaner, rialles sonores i molt enginy, capaç de presentar-se davant el periodista de torn amb un bufador a la mà, una mascareta de protecció, guants de cuir ronyosos i un collaret de perles. Aquesta era la resposta de l’artista als que l’acusaven de cultivar creacions poc femenines perquè el material del seu treball era la ferralla llardosa, ferro i acer inoxidable, que d’altres rebutjaven i ella recollia amb la seva furgoneta. Després de passar per les seves mans i el seu esforç, d’aquelles escombraries metàl·liques ella extreia una estranya bellesa que xocava frontalment amb les idees convencionals de la crítica local i miop dels anys 70 i 80 que, tret d’excepcions, no la va apreciar gaire.