Judici salomònic

Fins a la meitat de la cerimònia, les estatuetes de la 39a edició dels premis Goya s’havien concedit de manera bastant repartida. Es van donar guardons molt lògics, com el Goya al millor so per a Segundo premio (el film sobre Los Planetas obtindria després, merescudament, els de millor muntatge i direcció), la fotografia per a La habitación de al lado (en dura competència amb la de Segundo premio; la cinta d’Almódovar aconseguiria també música i guió original) i el maquillatge per a Marco, atesa la complicació de fer envellir seqüència a seqüència el personatge encarnat per Eduard Fernández. Arribats a aquest punt, amb tot, i abans del discurs social del Goya internacional, Richard Gere, El 47, la favorita a totes les travesses, ja portava acumulats quatre premis, els d’efectes especials, direcció de producció i actriu i actor de repartiment. No va aconseguir els d’actriu revelació, música, guió original i vestuari, però al final, les prediccions es van complir… amb sorpresa i suspens, perquè després de donar el nom del film de Marcel Barrena com el guanyador a la millor pel·lícula, Belén Rueda, l’encarregada de revelar l’últim secret, va afegir el de La infiltrada per a esglai col·lectiu. Estrany judici salomònic i el primer ex aequo a la millor pel·lícula en la història dels premis. Hi havia tanta gent a l’escenari com en un concert de gòspel, ningú sabia qui havia de parlar primer. Si volien sorpresa, la vam tenir. Eduard Fernández podria haver sigut nominat pel seu treball a El 47, però ho va fer per Marco, i va aconseguir així el seu quart Goya per la seva interpretació de l’home que ens va enganyar a tots amb el seu patiment en els camps de concentració nazis. L’estatueta l’hi va entregar la seva filla Greta i l’actor es va acomiadar amb un bon acudit: va dir que es va trobar un jardiner que li va dir "seamos felices mientras podamos". No va ser una sorpresa el seu premi. Tampoc ho va ser que el guanyés Carolina Yuste per La infiltrada. Actors i músics Entre actors fent de músics estava el Goya al millor actor revelació, i qualsevol dels tres el mereixia: Daniel Ibáñez i Cristalino per ficar-se en la pell de Jota i Florent, de Los Planetas, i Pepe Lorente, el vencedor, per donar vida al finat Mauricio Aznar, de Más Birras. C. Tangana va arribar i va moldre amb el Goya a la millor pel·lícula documental per a La guitarra flamenca de Yerai Cortés, i el premi més disputat era el de direcció novella, i el va obtenir Javier Macipe per La estrella azul. El 47 coronava un any de premis al cine social: el curt documental Semillas de Kivu, el curt d’animació Cafuné i el llarg d’animació Mariposas negras. I sí, va guanyar Emilia Pérez (pel·lícula europea). "Menys odi, menys escarni i més cine", va demanar Enrique Costa, distribuïdor del film.

El més llegit