Pros i contres de les cinc pel·lícules nominades

La composició del quintet de llargmetratges nominats al premi Goya en la categoria de millor pel·lícula ha sigut severament qüestionada des del seu anunci a mitjans de desembre, en base a dos arguments: segons el primer, i ja que tres de les candidates van arribar a ser-ho després d’erigir-se en fenòmens de taquilla, els membres de l’Acadèmia del Cine Español haurien votat pensant més en criteris comercials que en valors artístics; el segon té a veure amb les pel·lícules que es van quedar fora de la llista i que potser hi haurien merescut un lloc, entre les quals s’inclouen títols aclamats per la crítica –com Los destellos de Pilar Palomero– i altres que al seu dia van ser premiats en certàmens internacionals de prestigi, com La habitación de al lado de Pedro Almodóvar –Lleó d’Or en la passada Mostra de Venècia–, Volveréis de Jonás Trueba –millor llargmetratge europeu al Festival de Cannes– i Polvo serán de Carlos Marqués-Marcet, guardonada en el de Toronto. Encertades o no, aquestes crítiques hauran perdut demà el poc sentit que a hores d’ara els queda, quan es conegui la decisió final dels acadèmics al respecte. A continuació repassem els arguments a favor i en contra de cada candidata que potser els hauran guiat a l’hora de prendre-la. ‘LA INFILTRADA’, d’Arantxa Echevarría. Exhibeix dos dels atributs que més solen valorar en una pel·lícula els que s’encarreguen de repartir premis: està basada en fets reals i aborda un assumpte d’indiscutible rellevància social i política; recordem que recrea la història real d’Aranzazu Berradre Marín, pseudònim utilitzat per una policia nacional que en la dècada dels 90 es va mantenir vuit anys dins d’ETA, i la contribució de la qual va ser essencial per a la desarticulació del comando Donosti el 1999. El seu comportament a la taquilla ha sigut espectacular: l’han vist més d’1.300.000 espectadors, i ha recaptat al voltant de 8,5 milions d’euros; dit d’una altra manera, ha fet un gran servei a la causa del cine patri. La firma una directora i no un director, i això hauria de jugar a favor seu si es té en compte la insuficient representació que el talent femení ha tingut al llarg de la història dels Goya; fins ara, només quatre de les 38 guanyadores del Goya a la millor pel·lícula han sigut dirigides per una dona. I s’ha beneficiat de la potentíssima campanya de màrqueting que li ha proporcionat la seva musculosa productora, Atresmedia. ¿Fan falta altres motius per considerar-la la vencedora més probable? ‘EL 47’, de Marcel Barrena. Atresora algunes de les mateixes qualitats que fan de La infiltrada la candidata idònia: ha obtingut una recaptació extraordinària –és la pel·lícula parlada en català més taquillera de la història, res menys–; ha comptat amb el suport promocional i financer d’un grup mediàtic robust –Mediapro en aquest cas– i també es presenta embolicada del tipus d’aura de cine important que tan sovint es tradueix en guardons: rememora un acte de dissidència i protesta veïnal que va exposar les carències de la Barcelona de finals dels 70 i va contribuir no només a la modernització de la ciutat sinó a l’orgull identitatio dels seus habitants. A més, sens dubte s’haurà vist afavorida pel fenomen que es coneix com a "efecte efervescent": Catalunya és la segona comunitat autònoma que més filiació aporta a l’Acadèmia i, en vista de l’alta presència de cine català entre les pel·lícules més destacades del 2024, aquests membres s’han bolcat en el procés d’elecció com mai ho havien fet a fi de recolzar els seus paisans; al respecte també és cert, d’altra banda, que aquests vots han hagut de repartir-se entre dues produccions catalanes, i com a resultat les possibilitats de totes dues poden haver-se vist perjudicades. No obstant, l’estadística juga en contra de les seves opcions: tan sols sis dels 38 llargmetratges premiats fins a la data amb el Goya a la millor pel·lícula van aconseguir aquest triomf sense haver sigut candidates també en la categoria de millor direcció, i Barrena no figura entre els directors nominats. ‘CASA EN FLAMES’, de Dani de la Orden. Com el seu brillant recorregut comercial demostra, és una pel·lícula que cau simpàtica perquè es fica amb la burgesia i per l’humor mordaç que malgasta al fer-ho. Va ser una de les grans triomfadores a la gala dels premis Feroz, la posició de la qual al calendari garanteix la seva eficàcia a l’hora de condicionar el vot dels membres de l’Acadèmia; també ha gaudit del suport d’Atresmedia, i sens dubte haurà comptat amb el favor del vot català, tot i que, com diem, haurà hagut de repartir-se’l amb El 47. D’altra banda, no hi ha més que fer memòria per convèncer-se de què ser una comèdia la col·loca automàticament en una situació de desavantatge respecte als seus rivals: els llargmetratges d’aquest gènere que han guanyat el Goya en la categoria reina al llarg de la història poden comptar-se amb els dits d’una mà. A més, és una pel·lícula que basa la totalitat de la seva solvència en la construcció dels seus diàlegs i en la solvència dels seus actors a l’hora de defensar-los, i això convida a augurar que seran el seu guionista, Eduard Sola, i alguns dels seus intèrprets nominats –¿Emma Vilarasau? ¿Enric Auquer?– els que acapararan la seva representació entre els guanyadors de la gala. ‘ Segundo premio’, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez. Almenys fins que va començar la tradicional successió de cerimònies de lliurament de premis en el cine espanyol –els Forqué, els Gaudí, els Feroz–, era la candidata al Goya que tenia més pedigrí, tant gràcies al currículum d’un dels seus directors –dues de les pel·lícules de Lacuesta Els passos dobles (2011) i Entre dos aguas (2018), van guanyar la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià– com a la Bisnaga d’Or que va obtenir el març passat en el Festival de Màlaga. Els membres de l’Acadèmia, a més, ja li van donar el seu vot a l’hora de decidir quin llargmetratge havia de representar Espanya en la pugna per l’Oscar a la millor pel·lícula internacional, i això no únicament demostra que la tenen en una alta estima sinó que, així mateix, significa que acabarien caient en una incongruència en cas de no donar-l’hi ara el guardó. Referent a això, però, ha de recordar-se que llavors els criteris de selecció eren uns i ara són d’altres; que passés sense pena ni glòria per la taquilla no hauria de minvar les seves opcions de victòria, però la cosa canvia si es té en compte l’evident pes que les aptituds comercials tenen en aquesta edició dels Goya. ‘LA ESTRELLA AZUL’, de Javier Macipe. Malgrat haver sigut unànimement aclamada per la crítica des que va veure la llum al Festival de Sant Sebastià –on a més va guanyar un premi, tot i que un menor–, d’haver figurat entre les tres candidates inicialment elegides pels acadèmics per representar el nostre país en els Oscars –com en el cas de Segundo premio això deixa clar que els agrada– i d’haver obtingut unes xifres de recaptació molt millors de les esperables, se la considera el ventafocs d’aquest grup. ¿Per què? Potser perquè els temes que tracta –la vida del malaguanyat rocker Mauricio Aznar, la música tradicional argentina– són menors si es comparen amb assumptes com la lluita contra ETA o l’heroisme ciutadà durant la Transició, o perquè el director és un debutant en l’àmbit del llargmetratge, o perquè es dona per fet que Macipe s’emportarà el Goya en la categoria de millor direcció novella i, per tant, d’aquesta manera la pel·lícula ja quedarà prou recompensada. Així doncs, seria tota una sorpresa que acabés imposant-se sobre els seus quatre rivals. Una sorpresa molt bonica. No és gaire habitual, però aquest any ha passat. De les cinc pel·lícules nominades en la categoria principal dels Goya, que s’entreguen aquesta nit a Granada, dues giren entorn del rock. En una, La estrella azul, es narra la trajectòria del líder d’un grup de culte, els saragossans Más Birras, a partir de la diàspora i recerca de coneixement musical que va realitzar en terres llatinoamericanes cansat d’actuacions, addiccions, nits urbanes i birres. En l’altra, Segundo premio, s’apel·la abans a la llegenda, que sempre és ficció, que a la realitat d’una altra banda encara més influent, els granadins Los Planetas. Està bé que el cine espanyol acudeixi al biopic com ho fa el xilè Pablo Larraín, autor de l’acabada d’estrenar pel·lícula sobre Maria Callas, apel·lant a un sentit autoral i seleccionant només una part de l’existència –res de pel·lícula riu corrent– de la figura biografiada. L’altra cara de la lluna cinematogràfica espanyola d’aquest any la representen films que busquen el pacte immediat amb el gran públic des de premisses ben diferents, les que representen el cine social d’El 47, la comèdia dramàtica de Casa en flames –que passi el que passi en la cerimònia suposaran, a la festa del cine espanyol, el triomf del cine català– i el thriller amb context polític que representa La infiltrada sobre el conflicte basc. Fora ha quedat, de manera incomprensible, Pedro Almodóvar, nominat com a director però no en la categoria de millor pel·lícula, i no s’espera que hi hagi un guardó europeu per a Emilia Pérez després de la que han armat la seva protagonista, el seu director i l’últim disseny de promoció de Netflix per salvar l’insalvable. Amb tot, sense entrar en polèmiques extracinematogràfiques, són més premiables La zona d’interès o La quimera. Serà una gala amb protagonisme internacional: premi d’honor concedit a Richard Gere i nominacions per a Julianne Moore i Tilda Swinton, una batalla fratricida pel film d’Almodóvar que d’acord amb com de malament els ha anat a les estrelles internacionals en els Goya, el més probable és que no es consumi.

Pros i contres de les cinc pel·lícules nominades

Els Goya avaluen dos models de cine espanyol

Tres de les cinc nominades a millor pel·lícula en la cerimònia d’aquesta nit, ‘El 47’, ‘Casa en flames’ i ‘La infiltrada’, busquen el pacte amb el gran públic. Les altres dues, ‘Segundo premio’ i ‘La estrella azul’, s’acosten al rock des d’una aposta més autoral.

‘La infiltrada’ exhibeix els atributs que més valoren els que reparteixen els premis

El més llegit