Marianne Faithfull, una icona pop dels 60

Als anys 60, va ser l’àngel pervertit pel rock’n’roll, víctima del costat fosc de la primera era pop (i el seu consum de substàncies), per després, una vegada esquivats tots els abismes, emergir com una lúcida supervivent, traient or de la seva veu castigada i entregant magnètiques obres plenes de penombres. Es diria que van ser diverses, les vides de Marianne Faithfull, extraient lliçons de cada daltabaix i fonent-les amb músiques canviants: cabaret alemany, jazz-blues d’avantguarda, pop d’autor. Encaixats diversos revessos durant la seva maduresa (càncer de pit, hepatitis C, covid persistent), la seva salut es va trencar per sempre aquest dijous, als 78 anys, quan "va morir en pau a Londres en companyia de la seva estimada família", va anunciar un portaveu de l’artista. En primera instància, està la Faithfull icona del swinging London dels 60, somrient parella de Mick Jagger i companya d’escapades dels Rolling Stones, per a bé i per a mal, atès el progressiu desig per la cocaïna i, més tard, l’heroïna, drogues amb què el seu nòvio sí que va saber mantenir distàncies. Ella ja era una dona casada (amb l’artista plàstic John Dunbar) i mare d’un fill (l’únic que arribaria a tenir, Nicholas, nascut el 1965, quan ella tenia 18 anys), i acumulava un currículum familiar sorprenent: pare oficial de la intel·ligència britànica; mare hereva de la noblesa austrohongaresa, que havia sigut ballarina de la companyia de Max Reinhardt (i l’oncle de la qual, Leopold von Sacher-Masoch, va inspirar el terme masoquisme). Amb la tribu ‘stone’ Tot i que es va iniciar com a cantant folk, aviat es va veure situada en l’òrbita stone amb una primera gravació, la bonica balada As tears go by (1964), composta per Jagger, Keith Richards i el mànager Andrew Loog Oldham. Va tenir altres èxits, però va ser més important la seva lletra de Sister Morphine, cançó que els Stones van publicar sense incloure el seu nom en els crèdits (falta reparada dues dècades després per via judicial). Algunes peces del grup van reflectir la crisi de la relació de Jagger amb Faithfull, cas de You can’t always get what you want. I en el capítol següent ja la podem veure, a principis dels 70, distanciada del cercle del glamur, malvivint durant dos anys al carrer, al Soho londinenc, enganxada a l’heroïna, patint anorèxia i aprofitant qualsevol oportunitat de perdre una oportunitat, com explicaria anys després en el seu llibre de memòries (en castellà, Una autobiografía, Celeste, 1995). Però Marianne Faithfull va ressorgir, i artísticament, a diferència de moltes figures de la seva generació, el millor encara havia d’arribar. El seu àlbum de tornada, el filocountry Dreamin’ my dreams (1976), no va deixar gaire empremta, però el següent, Broken English (1978), va atrapar no només els nostàlgics del mite sixties, sinó també els fills de la revolució punk, amb la seva estètica freda, de guitarres esquerpes i sintetitzadors, i la seva poesia del costat salvatge (apreciable en tres lletres pròpies). I aquella veu granulada, com si sortís de diverses guerres mundials. Amb tot, continuava enganxada, i el seu primer àlbum confeccionat sense influència de les drogues no arribaria fins al 1987 amb Strange weather. Treball exquisit, amb producció de Hal Willner i músics com Bill Frisell, Robert Quine i Dr. John, en el qual va reprendre el seu vell As tears go by entre textures oníriques. Nits de cabaret Els 90 van ser els anys de la seva rehabilitació pública, amb una carambola comercial (la inclusió de The ballad of Lucy Jordan en la banda sonora de Thelma and Louise), el majestuós àlbum A secret life (amb textos propis i músiques d’Angelo Badalamenti) i els seus sinuosos espectacles a veu i piano entorn del repertori del cabaret berlinès d’entreguerres, que la van portar per primera vegada a Barcelona (Aliança del Poblenou, 1997) i que van conduir al disc orquestral The seven deadly sins, amb les cançons de Weill i Brecht. Tot havia canviat i una nova generació d’artistes l’elevava als altars, de la qual cosa ella va treure partit en diversos àlbums de pop adult fet a mida: en Kissin time (2002) va comptar amb Blur, Pulp, Beck, Billy Corgan i Étienne Daho, i en Before the poison (2004), amb PJ Harvey i Nick Cave. Va desenvolupar un vessant d’actriu en el cine, amb un sonat paper d’emperadriu en Maria Antonieta, de Sofia Coppola, i un paper en una de les històries (dirigida per Gus Van Sant) del film Paris, je t’aime. Va realitzar nombroses gires com a cantant, amb una última cita a Barcelona (Palau de la Música, 2014), en la qual va actuar ajudant-se per un bastó després d’haver-se fracturat el maluc en una caiguda. Els seus últims concerts van ser el 2016, i en el pla discogràfic, la seva obra de comiat ha resultat ser She walks in beauty, firmada a mitges amb Warren Ellis (dels Bad Seeds de Nick Cave). Allí, debilitada per la covid, ja no cantava, sinó que recitava un mostrari de poemes dels seus herois romàntics (Lord Byron, Shelley, Keats) sobre una capa sonora en la qual prenien part Cave i Brian Eno. Un dels textos era l’artúric The lady of Shalott, font d’inspiració de Jagger en As tears go by. No era possible tancar el cercle sense tornar a evocar el somni d’una vida stone.

Marianne Faithfull, una icona pop dels 60

La britànica ha mort als 78 anys i ha deixat una obra discogràfica que va brillar sobretot en la seva maduresa, quan va renéixer com a intèrpret de veu castigada i expressiva en àlbums com el referencial ‘Broken English’.

El més llegit