Un torrent d’informació sobre la borrosa Nela

La investigació de Juan Trejo (Barcelona, 1970) per reconstruir la vida de la seva germana morta a causa de l’heroïna el 1979, als 21 anys, va ser la persecució d’un fantasma la major part del temps. Primer va haver de fer front al silenci familiar sobre la morta. "Deixa la teva germana tranquil·la", li va dir la seva mare. Tampoc és que la família sabés gran cosa sobre l’existència que va portar des que se’n va anar de casa. Després, amb la fotografia de la difunta a les mans, va picar pedra entre persones que coneixien els cercles contraculturals barcelonins que ella freqüentava. "Va ser frustrant –diu l’escriptor–. Gairebé tots al·ludien a problemes de memòria i en alguns casos notava que hi havia una voluntat de no explicar. No vaig aconseguir cap informació concreta sobre la meva germana". La comunicació amb l’Hospital Provincial de València, on va morir, va ser un estèril malson burocràtic. Quan ja tenia avançada l’escriptura del que seria Nela 1979 (Tusquets), en una versió que havia de desembocar en "la impossibilitat de saber d’una vida", en paraules de Trejo, una prospecció a Itàlia el va conduir a la família del Valerio, el nòvio genovès de la Nela, també mort, encara més espectral que la seva germana fins aquell moment. Bingo. "Això ho va canviar tot –assenyala l’autor–. Va ser molt intens. Vaig reprendre la relació amb el meu terapeuta perquè em desbordava la generositat d’aquesta gent al parlar-me de la meva germana". Nous testimonis Nela 1979 es va publicar fa menys de cinc mesos. Des d’aleshores, nou persones que van conèixer la Manuela (Manoli per a la família; Nela de nom triat fora de la família) han contactat amb Trejo per explicar-li la seva relació amb ella. Per exemple, Javier S. G., de Madrid, que va sentir Trejo parlant de Nela 1979 a la SER, va pensar que havia de ser la Nela que va conèixer, va comprar el llibre, el va llegir i va contactar amb ell. La Nela i el Javier es van conèixer el 1976 en un concert a Santander, explica l’escriptor, i amb altres persones van anar d’aquí a Galícia en autoestop. Van mantenir una relació d’amistat fins que ella va desaparèixer. El Javier no sabia que havia mort. Simplement, va deixar de saber-ne res. "Em va entregar 12 cartes de la Nela –explica Trejo–. Quan jo només en tenia dues. I són cartes escrites a un amic de la seva edat i del mateix rotllo". No al germà petit. També li va donar fotografies de la Nela, i fa poc li va enviar una poesia dedicada a ella. "La recorda amb veritable emoció". Per exemple, Marta G. i el seu marit, Manel T., que també van sentir Trejo a la ràdio, aquesta vegada a RAC1, i van fer el mateix que el Javier. La Marta va treballar amb la Nela en els estudis de doblatge La Voz de España i després va ser infermera. Van ser amigues des de 1975 i van viatjar plegades a les Balears i Saragossa. La Nela va fer una breu escala a Barcelona el 1978 en el trasllat de Gènova a València. Va ser l’última vegada que la Marta la va veure. "Em va explicar que la Nela la va anar a buscar perquè no sabia com podia aconseguir heroïna a Barcelona i va pensar que ella la podria ajudar perquè treballava a Sant Pau –explica Trejo–. El que va fer va ser portar-la a la unitat de psiquiatria, que també es començava a dedicar a la desintoxicació. El doctor li va oferir el tractament amb metadona, que ja s’estava provant. La Nela va dir que s’ho pensaria i no va tornar". Més fotos i cartes. Per exemple, Eva M. i María E., companyes de la Nela a l’empresa de publicitat Víctor Sagi, on ningú de la família sabia que havia treballat el 1974. Una altra remesa de fotos. La María, a més, havia guardat una felicitació nadalenca de la Nela, amb una Mafalda dibuixada amb boli. La va donar a Trejo i li va dir: "Vull que la tinguis tu". Al germà li va arribar a l’ànima que l’Eva i la María recordin com a "guapa i interessant" una adolescent amb qui van tenir tan poc tracte i només a la feina fa 50 anys. Identificació Els testimonis, les cartes i les fotos no han canviat substancialment la visió que tenia Trejo de la seva germana a l’acabar Nela 1979. Li han aportat, és clar, nombrosos detalls que li hauria agradat saber abans, si bé no està gaire segur que haguessin beneficiat la narració. L’explicació, més endavant. Al marge d’aquestes nou persones que van conèixer la Nela, Trejo ha rebut desenes de missatges de lectors a través de les xarxes socials i l’editorial. "No exagero si dic que no hi ha hagut ni un dia que no n’hagi rebut cap", diu. Són, continua, notes "molt personals" que li agraeixen que hagi escrit el llibre, la majoria perquè han trobat en la història de la Nela "alguna cosa de la seva pròpia història". L’heroïna va fer molt mal, i la Nela va ser una de les primeres víctimes a Espanya. Un mal empestat, per acabar-ho d’adobar. D’alguna manera, Nela 1979 brinda una memòria i comprensió a la legió de caiguts. Caiguts també en l’oblit. L’escriptor atribueix en part l’alt grau d’identificació que genera Nela 1979 a la idea que "el llibre aprofita el seu gran desavantatge". Això és: "Que la meva germana sigui més un esbós que una pintura completa, i el fet que hi conflueixin ítems com immigració, gran ciutat i filla rebel permet que hi encaixin moltes vivències de lectors". Era l’explicació pendent. Els germans Trejo, el petit de quatre germans, tenia 9 anys quan va morir la Nela, que llavors ja feia temps que era fora de casa. El Paco i la Carmen, entre els quals va néixer la Nela, en tenen més records i més definits. Per descomptat, va parlar amb tots dos per a l’obra. "El Paco i la Carmen, sobretot la Carmen, van viure en primera persona moments foscos de la Nela. Tenia dubtes sobre com rebrien el llibre. Va ser una alegria que se’l fessin seu quan el van llegir". Ara tots l’anomenen Nela, no Manoli.

Un torrent d’informació sobre la borrosa Nela

La investigació de Juan Trejo per reconstruir la vida de la seva germana, una de les primeres víctimes de l’heroïna, va ser frustrant. Però nou lectors li han facilitat cartes, fotos i històries després de la publicació de ‘Nela 1979’.

El més llegit