Un duel a tres bandes

Descartem, per començar, la segona part de Dune, no perquè sigui bon o mal film o perquè hagi tingut més o menys èxit comercial, sinó perquè un any amb títols de pes en diferents accepcions, des de l’indie amb pressupost de cine A fins al narcomusical (aquest gènere encunyat amb la velocitat del llamp per Emilia Pérez), és difícil que una producció de les característiques de les de Denis Villeneuve tingui alguna cosa a rascar més enllà d’estatuetes tècniques. Descartem també, si tenim en compte la recent apreciació dels Globus d’Or, A complete unknown, el biopic sobre Bob Dylan en el dilema de 1965 entre la guitarra acústica i l’elèctrica. I podem deixar fora de les favorites Anora –massa molesta fins i tot per al sector progressista de Hollywood–, Wicked –sí, d’acord, l’univers d’El mag d’Oz reorganitzat, però...–, Nickel boys –poc publicitada, encara que es basa en una de les excel·lents novel·les per les quals Colson Whiteahead ha guanyat un dels seus dos premis Pulitzer, i compliria l’al·legat social i racial a la cerimònia– i La sustancia –massa desafiador, possible Oscar a Demi Moore al marge. ¿Què ens queda en la categoria de millor pel·lícula? Podria saltar la sorpresa amb Aún estoy aquí, coproducció francobrasilera de Walter Salles –estrena a Espanya el 21 de febrer–, però el més probable és que el principal guardó es dirimeixi entre Emilia Pérez, The brutalist i Cónclave, tres films que satisfarien en línies generals. Emilia Pérez parteix amb avantatge pels Globus d’Or, però no sepultin encara Cónclave, un tipus de pel·lícula, entre corrosiva i amable, molt del gust dels votants. ¿Un palmarès repartit? Hi ha 10 caselles per omplir la travessa anual de la gran festa del cine nord-americà i internacional en el que a millor pel·lícula es refereix. La resta fa pinta que estarà més repartida, perquè feia anys que no coincidien tants pesos pesants com en la categoria de millor actor. El delirant musical sobre el narcotraficant mexicà que reapareix en escena com a dona, realitzat per l’imprevisible Jacques Audiard, té més nominacions que cap altra, 13, tot i que això mai ha sigut garantia d’èxit; potser l’Oscar que té més clar sigui el de millor film internacional. El segueix The brutalist amb 10, les mateixes que Wicked –cosa que és tota una sorpresa–, però crec que aquesta té moltes menys possibilitats. Amb tot, el film de Brady Corbet sobre l’arquitecte centreeuropeu i brutalista a l’Amèrica dels 50 tampoc és una pel·lícula fàcil per als votants més benestants de l’Acadèmia hollywoodiana. Demi Moore tindrà la mateixa competència que va tenir als Globus d’Or: Karla Sofía Gascón per Emilia Pérez, Mickey Madison per Anora (aquest seria un premi valent, però no es donarà) i Cynthia Erivo per Wicked. Als Globus hi ha dues categories, drama i comèdia, i això va beneficiar Moore, que el va guanyar per la comèdia, tot i que La sustancia sigui poc jocosa. S’estalvia als Oscars la competència de dives dramàtiques com Angelina Jolie (Maria Callas), Nicole Kidman (Babygirl), Kate Winslet (Lee), Tilda Swinton (La habitación de al lado) i Pamela Anderson (The last showgirl). Però el Globus d’Or a la millor actriu en la categoria de drama se’l va emportar Fernanda Torres per Aún estoy aquí i ara sí que és competència –bastant seriosa– de Moore i de Gascón als Oscars. Entre els murris Adrian Brody, Ralph Fiennes, Colman Domingo i Timothée Chalamet va el joc de l’Oscar al millor actor, descartant el Sebastian Stan de The apprentice. La historia de Trump, no perquè no sigui un bon candidat, sinó perquè potser a l’actual inquilí de la Casa Blanca li desagradaria que el guanyés qui el ridiculitza amb criteri en aquest oblidada pel·lícula sobre els anys joves i immobiliaris de l’avui president. L’animació apareix força disputada, però seria tot un detall que la recompensa recaigués en l’última aventura de Wallace i Gromit. La resta dels premis és tan imprevisible com gairebé sempre. ¿És millor la fotografia de The brutalist rodada en VistaVision i 35 mm inflats a 70 mm per a delit de la cinefília de la sala Phenomena, la sorrenca de Dune: Part dos, la parisenca i tardoral de Maria Callas o les llums i ombres gòtiques i expressionistes de Nosferatu? ¿Està més ben muntada la clàssica Cónclave, la trepidant Anora o la vitaminada Wicked.

Un duel a tres bandes

El més probable és que el principal guardó dels Oscars es dirimeixi entre ‘Emilia Pérez’, ‘The brutalist’ i ‘Cónclave’, tres pel·lícules que satisfarien en línies generals.

El més llegit