‘El 47’ porta el carrer als Gaudí

Sense sorpreses dignes d’esmentar, a part de l’inici de la gala amb un número musical, el gènere de moda, les intervencions còmiques de Judit Martín, especialment el seu personatge d’especialista en subtítols de cinema mut, i que un bomber ruixés els que es passaven de temps en els seus agraïments. Semblava bastant clar que la hipotètica pugna no cruenta d’ahir a la nit entre El 47 i Casa en flames es resoldria a favor del film de Marcel Barrena sobre el moviment veïnal que va transformar als anys 70 un dels barris suburbials de Barcelona. I així va ser, a l’obtenir els premis a millor pel·lícula, protagonista masculí (Eduard Fernández, potser el Gaudí més cantat de la nit) i actriu secundària (Clara Segura, que també podria haver sigut nominada per Casa en flames, i no va poder assistir a l’entrega dels premis) a més de direcció de producció, maquillatge i perruqueria, vestuari i efectes visuals. En total, set guardons que reafirmen la idea d’un determinat cine social que històricament sempre ha tingut èxit entre el gran públic. No en va, ha guanyat també el premi especial del públic, decidit per votació popular i entregat per Mònica Terribas després d’un gag de teletransportació des de Cervera una mica tòpic. Ara a Barrena li queda ratificar aquest èxit a nivell estatal a l’altra gala, la dels Goya. El director va aixecar aplaudiments al llegir precisament l’article 47 de la Constitució Espanyola, en el qual es diu que tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna i adequada. Un dels presentadors de la gala, l’actor Pep Ambrós, portava una samarreta del Sindicat de Llogueteres. Va ser un dels signes reivindicatius, a més de la petició a la Generalitat de no col·laborar en el genocidi de Palestina, la crida a frenar el canvi climàtic, la xenofòbia i, en paraules de la directora de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, fer tot el possible "en la xacra dels abusos sexuals perquè cap assetjador se senti mai més impune". Bon rotllo El film de Dani de la Orden sobre la família fracturada a la seva casa de somni a Cadaqués, fidel a la teoria que en el cine els rics també ploren, pateixen i tenen dubtes, va perdre el duel directe amb El 47 malgrat el bon rotllo demostrat entre els dos directors en una intervenció en la gala. Però Casa en flames no se’n va anar en absolut de buit, ja que va obtenir els Gaudí al millor guió per a Eduard Solà, actor secundari per a Enric Auquer i un altre dels guardons més o menys esperats, el d’Emma Vilarasau en la categoria d’actriu protagonista i en el paper d’una mare que s’ha cansat de ser la columna vertebral d’una família trasbalsada. La segona pel·lícula amb més estatuetes va ser Polvo serán. La divisió entre film parlat en català i en llengua no catalana permet el doble reconeixement. El relat sobre una dona que decideix morir en llibertat i el marit que la secunda en la seva decisió, plantejat amb escenes musicals, va ser reconegut amb el Gaudí a la pel·lícula en llengua no catalana i tres premis d’ordre tecnicoplàstic –muntatge, música i direcció artística– que reforcen la proposta estilística de Carles Marqués-Marcet. Tres sorpreses Una cosa semblant passa amb Segundo premio, el relat ordit per Isaki Lacuesta, Pol Rodríguez i el guionista Fernando Navarro entorn de la realitat i la llegenda del grup Los Planetas. La recompensa: els premis a millor direcció, fotografia i so. Per darrere d’elles, amb dos premis, el de millor guió adaptat i el d’interpretació revelació (per a Laura Weissmahr), es va col·locar Salve Maria, de Mar Coll, un tens relat sobre una maternitat complexa. La direcció novella va recaure en Celia Giraldo per Un lugar común, una producció d’ESCAC sobre una dona madura que s’ha de replantejar la seva existència quan l’acomiaden de la feina. Mariposas negras, que parla sobre el canvi climàtic des de la perspectiva d’una dona africana, una asiàtica i una caribenya, va guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula d’animació. En la categoria de documental el va obtenir Diari de la meva sextorsió, en el qual la directora, Patricia Franquesa, explica el laberint dels xantatges digitals en què va quedar atrapada després que li robessin l’ordinador. El Príncep, d’Àlex Sardà, i amb Enric Auquer –que va pujar per segona vegada a l’escenari–, va rebre els honors al millor curtmetratge; quant a pel·lícula europea, es va optar per Anatomía de una caída, de Justine Triet, per sobre de La zona de interés i de Fallin leaves. En realitat van ser uns premis concentrats en quatre pel·lícules, les que sortien com a favorites (set per a El 47, quatre per a Polvo serán i tres per a Casa en flames i Segundo premio) i se’n van anar de buit Mamífera, Los destellos i Los pequeños amores. Sense sorpreses i amb algunes confirmacions. Per exemple, aquest és el cinquè Gaudí que aconsegueix Eduard Fernández des de la creació dels premis el 2009, després d’obtenir-los el 2013 i el 2015 per Una pistola en cada mano i El niño en la categoria d’actor secundari, i el 2011 i 2017 per La mosquitera i El hombre de las mil caras.

‘El 47’ porta el carrer als Gaudí

Emma Vilarasau i Eduard Fernández compleixen els pronòstics i reben els premis a millor actriu i actor. La gala va ser una desfilada de reivindicacions socials, des de la demanda d’un preu assequible per a la vivenda fins al canvi climàtic, la guerra a Palestina i els abusos sexuals.

El més llegit