Rosa Montero s’acomiada de Bruna Husky

Reconeix Rosa Montero (Madrid, 1951) que escriure Animales difíciles (Seix Barral), quarta i última entrega de la sèrie de novel·les de Bruna Husky, "li ha donat un gran consol". I no és poca cosa, perquè som davant "la més crepuscular, política i fosca, en molts sentits", de totes les històries de la detectiva androide que va començar a imaginar sobre el paper el 2007, tot i que el personatge va començar a existir, com a tal, a Second Life (així es deia l’avatar de l’autora en el famós i malaguanyat joc de realitat virtual). "Un escriu ficció en la foscor, no saps el que estàs escrivint, perquè neix de l’inconscient, vas avançant com per una selva", reflexiona Montero, que, sense adonar-se’n, ha acabat convertint la Bruna en algú molt semblant a ella: a l’obsessió per la mort, compartida per creadora i creació, s’hi sumen, en aquesta novel·la, l’aspecte estètic (la detectiva ha deixat de ser una poderosa tecnohumana de combat i té ara el cos d’una androide de càlcul "petita, 1’60 d’alçada, d’aspecte nyicris com el meu)" i l’escriptura (d’un diari). No és casualitat. Ambientada al Madrid del 2111 i amb la Bruna i l’inspector Lizard enfrontats a una ment criminal aterridora, Animales difíciles, títol que fa referència als éssers humans, enclou una profunda reflexió sobre la identitat, segons el parer de l’autora "un dels temes de la modernitat". "Com a animals socials, necessitem la mirada de l’altre, però ara aquesta mirada està completament destrossada en la nostra societat, trasbalsada i manipulada. La humanitat es troba en un llindar crític, ens hi juguem fins i tot la supervivència, però també quin tipus d’humanitat volem ser". Muralles Per això la novel·la arrenca amb la frase "O todos o ninguno", "empezando por este tsunami de desplazados que no va a hacer más que crecer, es uno de los grandes conflictos de nuestro futuro próximo, hay gente que dice que tenemos que levantar murallas, que no es que sea poco ético, es que es estúpido, no hay murallas lo suficientemente altas para parar eso. Entonces, ¿qué queremos ser en el futuro? O todos o ninguno. O conseguimos solucionar esto juntos o no lo sobreviviremos". Al llibre, Dong, el president dels Estats Units de la Terra (EUT), és un "retronacional" que vol tornar a les fronteres de les antigues nacions. La realitat i la ficció fabulada per Montero disten 86 anys i, no obstant, els paral·lelismes amb la nostra actualitat espanten. "Cap de les meves Brunes és una distopia, en el sentit que no són mons pitjors que aquest, són mons com aquest i fins i tot millors que aquest, perquè el nostre món és horrorós. El que et dona la ciència-ficció és una eina metafòrica meravellosa per parlar de l’aquí i l’ara, de la realitat. Les meves novel·les de la Bruna són les més realistes que he escrit i les que estan més enganxades a la vida. L’anhel dels totalitarismes, de les dictadures i el desprestigi del sistema democràtic no ha fet més que augmentar al món de la Bruna, i al nostre també". A això s’hi suma la intel·ligència artificial (IA), un dels assumptes que vertebren la novel·la i travessa tota la trama. La Bruna arriba a la conclusió que el problema és que les IA no tenen elecció, no s’aturen fins a aconseguir les seves metes, i Montero afegeix: "Estem creant una superintel·ligència artificial totalment inhumana, cosa que vol dir que no és humana i no tenim ni punyetera idea de com serà, no la podem conèixer, no la podem controlar, no ens hi podem relacionar amb els nostres paràmetres. Serem per a aquesta superintel·ligència com les formigues són per a nosaltres". Malgrat tot, l’autora creu "en la força de la vida, en la capacitat d’adaptació dels éssers humans", tot i que adverteix: "El moment és perillós, el perill existeix, és real, per primer cop el perill del qual parlo en aquesta Bruna és absolutament real". Com va prometre als seus lectors a l’inici de la sèrie, al final la Bruna no mor, i no només això, sinó que el personatge reconeix que "entreveure la immensitat immutable" l’ha canviat, fins al punt que "és possible que hagi perdut la por de morir". Montero, que sempre ha dit que escriu per perdre-li la por a la mort, no arriba a l’extrem del seu protagonista, però sí que admet que "una cosa bona" ha fet en aquest trajecte i "ha sigut escriure totes aquestes novel·les i en totes intentar anar trobant harmonia davant la idea de la mort". Sense límits entre gèneres Novel·la distòpica, thriller, novel·la política, novel·la existencial, novel·la d’amor, novel·la d’aventures... Tot això és Animales difíciles, un llibre que, com els anteriors de la ja acabada tetralogia de Bruna Husky, trenca amb els límits entre gèneres literaris, els subverteix. "És que això és el que és lògic. A aquestes altures del segle XXI, no crec en els gèneres, en el sentit que hagis de ficar-te en una capseta estreta. Ho vull tot, en l’escriptura i en la vida ho vull tot, soc superambiciosa. És el que crec que és la novel·la d’avui, perquè a més vivim en un món molt híbrid, molt plural, molt contradictori, i jo crec que per reflectir aquest món cal escriure així".

Rosa Montero s’acomiada de Bruna Husky

L’escriptora posa punt final a la seva sèrie sobre la detectiva androide amb ‘Animales difíciles’, una novel·la que transcorre l’any 2111 i en la qual alerta del perill que representa la intel·ligència artificial.

El més llegit