Gonzalo Torné: "Hi ha una víctima que no es pot reivindicar a si mateixa: el tonto"

M’encanta la polisèmia del títol. La bruixeria com a seducció en el present, en una conversa. La bruixeria per convocar el passat: el record del que no hi és i el fantasma que torna. La bruixeria visionària que endevina el futur. M’agraden els títols que canvien el color del seu sentit a mesura que avances. La bruixeria cobreix totes aquestes forces, no físiques, que aconsegueixen que et quedis en un lloc o al costat d’algú. Diego, el protagonista, està encisat. I el títol intenta englobar totes les coaccions de la seducció, totes les forces sentimentals o emocionals que fan que no t’aixequis i te’n vagis. Mentre l’escrivies l’anomenaves La Dialogada. És clar, però la conversa incompleix les normes del diàleg literari canònic, el que s’ajusta al tema i fa avançar la trama. En realitat, en la vida no sabem quina trama estem fent. Ens acostem amb aproximacions, ens amaguem, ens coneixem a través d’un temps dilatat. Improvisem. ¿Tu sents el mateix quan escrius? Jo crec que et deixes portar per la força disruptiva de la conversa i pels teus cops d’enginy, com els teus personatges. Sí, és pura improvisació. Hi ha moltes llibretes de diàlegs. Només els entenc si deixo que s’expliquin. Jo als meus els entrevisto: abans d’escriure els pregunto si tenien un sobrenom al col·le o qui els compra la roba interior. (Riu.) Jo no necessito saber això, tot i que estaria bé. Però reivindico la imaginació. Tothom sap com funciona el desig o la memòria, però la imaginació és un misteri. ¿Sempre ho has vist així? Em recordo quan era petit: sempre anava amb aventuretes al cap i em posava trist quan algun amic em deia que ell no. Per exemple, ara estem en un escenari de la novel·la: no sé què va fer la meva imaginació per transformar-lo. La veritat és que tota la part del jardí, ara que la veiem... diguem que la vaig mostrar molt afavorida. No obstant, és una novel·la que agafa el present per les solapes. Per exemple a l’intentar redefinir què és l’amor avui dia. En la novel·la del segle XIX l’amor prohibit passava lluny del piano del menjador, d’amagades... En la teva, un personatge proposa al protagonista entrar en el seu matrimoni com un tercer vèrtex. Busco els temes contemporanis, els problemes del nostre temps, les crisis actuals. L’amor sense les regulacions d’abans genera un espai que, com que és nou, no té una moral definida. Es poden provar altres combinacions i aquí neix l’embolic. A Flaubert no li interessava l’adulteri, sinó la tonteria: les fugues que generava un matrimoni precintat per la llei i la religió, on tota evasió fantasiosa provocava el càstig social. ¿I ara? No hi ha repudi legal per a cap estructura amorosa. Això canvia el significat de fer una promesa. Ara el més interessant és com ens resignem a mantenir una vida, sempre la mateixa, sent conscients de les altres que podríem explorar. Parles de com la idea de l’amor deriva cap a altres tipus d’amor, com la relació del protagonista amb els seus amics de joventut. Volia que en el present hi hagués una lenta infiltració del passat, quan ell se sentia més ell. És curiós que ja no ens veiem amb una persona però la tenim present sempre. En els diaris de Marsé, quan li passa una cosa guai pensa en Gil de Biedma, mort fa temps. Té el seu interlocutor privilegiat allà, en el passat. Fa molta pena i alhora té una mica de bruixeria, molt emocionant. La nostàlgia pot ser una patologia (ideològica), però també un record setinat del que mola. I una invitació a rescatar-ho. Ens hem convertit en una societat amb molta hipocondria moral. En realitat treballem un munt, emmalaltim, i trobar una parella no és com anar a l’Ikea i triar l’ideal... Fem el que podem. Llavors, ¿per què no has de sentir nostàlgia de la teva àvia, del poble o dels teus amics? És fumut perquè se l’apropia la dreta. Però alliberar aquestes emocions, segrestades per la sociologia moral o la política, també és la tasca del novel·lista. Atens la cosa material, la classe. Però també incideixes en allò que no és taxable, allò poc democràtic: l’encant, el carisma, la intel·ligència. En la novel·la hi ha una idea molt bèstia: el racisme de la intel·ligència. En un moment en què tots reivindiquem la víctima, hi ha una víctima que no es pot reivindicar: la que es queda fora d’un grup perquè el consideren una mica tonto. Una dona, un estranger i fins i tot un calb poden i s’han de queixar quan els arraconen. ¿Però el tonto com hauria de reivindicar que és tonto? Jo crec que el tonto de veritat, el de rematada, és avui l’espavilat. Però és cert que els teus personatges són molt intel·ligents. Sí, però és que en realitat tothom és astut. Per cafres que siguin, tenen els seus negocis, les seves intrigues, els seus plans. Tot i que suposo que no m’interessa una novel·la on parlin els tontos sense parar. Al final cada autor té el seu to. És com, jo què sé, en una de Hemingway, que si no saps escorxar un esquirol... Per fer-te un gorro... Se’n necessita un, i captura un os rentador. Un dia més a l’oficina. Exacte, perquè en les meves saben parlar i seduir. La novel·la es mou en el terreny de les intuïcions i la subjectivitat. Uns sentiments disfressats d’altres: la covardia, de temeritat, i l’egoisme, de generositat. És clar, i així és en la vida. Per deslegitimar un tio d’esquerres diuen que va entrar a militar per lligar. ¡I quin problema hi ha! Els motius de les accions són diversos. Els personatges no són representatius d’un sol aspecte. Defenso la novel·la edificant, de la qual surts millor, més perceptiu, més sensible. La nostra arma és desbordar allò que és fix. Fer les coses prou complexes perquè no es puguin reduir a arquetips.

El més llegit