El dia que Bowie es va convertir per fi en una estrella del rock

A principis dels 70, el productor i representant britànic Tony Defries va decidir, una vegada per totes, convertir David Bowie en una estrella. Per aconseguir-ho, el primer que va fer va ser dificultar a la premsa l’accés a l’artista, una decisió que transmetia als periodistes la idea que Bowie tenia l’agenda atapeïda de compromisos, quan no necessàriament era així. A continuació, el representant va animar Bowie a comportar-se d’una manera distant i mostrant certa superioritat respecte a la gent del seu entorn. Entre altres coses, li va dir que no es molestés mai a obrir una porta. Segons Defries, el músic havia d’ignorar del tot tiradors i picaportes, a fi de transmetre la idea que fossin els altres els que les obrissin per a ell. El periodista Dai Davies, contractat per Defries com a secretari de premsa de Bowie, recordava que, des que va començar a treballar amb l’artista, tant era que estigués amb un home o una dona: no va tornar a obrir la porta mai més. L’anècdota es recull a David Bowie: Vidas. Una biografía oral (Es Pop Ediciones), del periodista Dylan Jones, un llibre pel qual desfilen Angie Bowie, la primera dona del músic; Duncan Jones, el seu fill; l’actor Lindsay Kemp, Bono, Moby, Paul McCartney, la model Kate Moss, John Lydon, Jayne County, Boy George, David Stewart, Peter Frampton, el guitarrista Mick Ronson i altres membres de The Spiders of Mars, fins a completar 182 participants, als quals cal sumar fragments d’entrevistes de John Lennon, Nina Simone o el mateix Bowie, a qui Jones, membre de l’Orde de l’Imperi Britànic per la seva contribució al periodisme, va entrevistar diverses vegades com a responsable de l’edició anglesa de la revista GQ. Conspirant en contra seu «Jo era un adolescent quan va saltar a la fama i vaig ser una de les milions de vides que van quedar alterades després de veure la seva interpretació de Starman a Top of the pops l’estiu de 1972», recorda en la introducció Jones, que afirma que, per a ell i els membres de la seva generació, la mort de l’artista, el 10 de gener del 2016, «va ser més transcendental que la de John Lennon». Dylan Jones mostra que, durant més d’una dècada, David Jones, el nom real de Bowie, va estar lluitant per obrir-se pas en una indústria que «de vegades va considerar que estava conspirant col·lectivament en contra seu». «La dels 70 va ser una dècada difícil per al David, ja que va estar en el centre de tota aquella activitat frenètica però no va arribar a formar-ne part. Va ser una dècada de frustració constant, perquè que res del que provava feia efecte. Es reinventava cada 18 mesos en un esforç per cridar l’atenció, però cap dels seus intents semblava donar resultat. Era un artista, però un que encara no havia trobat la manera adequada d’expressar-se», recorda el realitzador Julien Temple. Després de gravar el 1967 a Deram, segell subsidiari de Decca, un elapé titulat senzillament David Bowie, l’artista va firmar el 1969 per a la companyia Mercury, subsidiària de Philips, un segon elapé, al qual va anomenar exactament igual. Canviava, això sí, la imatge de portada, l’estil musical i que, en el segon dels discos, s’hi incloïa Space Oddity, un tema que va ser un èxit en format single però que no va aconseguir que es vengués l’elapé. Aviat donaria forma al seu nou projecte, un grup que es diria The Spiders from Mars (Les Aranyes de Mart). El gener de 1971, Bowie va viatjar als EUA, on, arran d’un equívoc, començaria a donar forma al personatge que, aquesta vegada sí, el faria mundialment famós: Ziggy Stardust. A l’acabar un concert de The Velvet Underground a l’Electric Circus de Nova York, Bowie es va acostar a qui pensava que era Lou Reed per felicitar-lo per la seva magnífica actuació. El que no sabia el músic anglès era que, en aquella època, Reed ja havia abandonat la banda i a qui estava saludant tan efusivament era en realitat Doug Yale. «A Bowie li va semblar un incident més aviat divertit, però va començar a donar voltes a una nova idea: potser també ell podria fer-se passar per un altre artista sobre l’escenari», escriu Jones, que crida l’atenció sobre un detall interessant: «No va semblar preocupar-li el fet que, al contrari que Lou Reed, ell no era famós». Rumb a les estrelles «Vaig fer les meves primeres fotografies de Bowie per a la revista Vogue el 1972. Hi va aparèixer disfressat amb tota la parafernàlia de Ziggy Stardust. Actuant des del primer instant. Li vaig dir: ‘¿Qui ets avui, Lassie o el puto Hamlet?’. Però en aquell moment era Ziggy Stardust i no hi vaig poder fer res. No saps mai amb qui et trobaràs quan fotografies un actor, i Bowie sempre va ser un actor», recorda David Bailey. El fotògraf confirma que el llançament del disc Ziggy Stardust & The Spiders of Mars va fer que Bowie trobés finalment la fórmula per arribar a aquest èxit que feia tants anys que buscava i que seria ratificat el 6 de juliol de 1972 amb la seva mítica actuació al programa de televisió Top of the pops. Estrenat el 1964, aquest programa musical de la BBC era un clàssic de la televisió britànica. Cada setmana reunia al voltant del televisor una audiència que superava els 12 milions de persones. «Aquella nit ho va canviar tot. Vam sortir de gira per la Gran Bretanya i, si abans havíem estat tocant per a unes 50 o 60 persones en locals petits, de sobte vam començar a exhaurir les localitats», recordava Trevor Bolder, baixista de The Spiders from Mars i per a qui, a partir de llavors, «les coses van començar a anar rodades. Tothom volia veure la banda. Va ser aleshores quan ens vam adonar que ens estàvem enlairant».

El dia que Bowie es va convertir per fi en una estrella del rock

Dylan Jones repassa en el llibre ‘David Bowie: Vidas. Una biografía oral’ la vida i la carrera del músic anglès a través dels testimonis dels seus amics i coneguts. Una obra ambiciosa que es publica en castellà ara que fa nou anys de la mort de l’artista.

El més llegit