L’esperit de la infància indòmita

Hi ha escriptors que no poden treure la seva vida de la ficció, i d’altres que converteixen en ficció la seva pròpia vida. Tot i que renego de les etiquetes i no m’agrada categoritzar, perquè redueix i oprimeix, Ana María Matute (Barcelona 1925-2014) pertany, en funció d’aquesta divisió que únicament hi ha al meu cap, a la segona classe, espècie o tipus d’autors inventius fins i tot en somnis. La Matute, com ella mateixa es denominava, ja que jo mai faria servir l’article determinat davant d’un nom propi sense el consentiment de l’al·ludit, va imaginar, des que va començar a escriure, al poc d’aprendre a fer-ho, un món al marge d’aquest ple d’adults, un lloc on la infància mai s’acabava. I en ell va viure, gràcies a ell es va mantenir viva i ens va fer als altres, els seus lectors, continuar vivint. Va ser la seva mainadera, Anastasia Arrizabalaga Zubía, figura fonamental durant la seva infantesa, qui la va tocar amb la vareta de la ficció. Cada nit li explicava un conte, se’ls sabia tots, cada un més terrorífic que l’anterior, i aquella nena que molts anys després acabaria emparentada amb Cervantes no es cansava d’escoltar-la. El seu primer relat, aue tenia com a protagonista un nen per a qui els follets eren comuns i corrents, igual que per a ella, el va escriure La Matute amb 5 anys i ja mai va deixar d’habitar una realitat inventada en la qual era més feliç. Ho feia a tota hora, no només mentre estava asseguda al seu escriptori. Fabulava les vides de la gent amb qui es creuava, al parc, al mercat, al cine o al teatre, i també la seva. Tenia una llibreta plena de noms inventats que feia passar per altres persones i als taxistes, pobres, els explicava unes històries terrorífiques, pura imaginació. Jo no vaig arribar a conèixer-la, no vaig tenir aquesta sort, però la llegeixo des de fa gairebé una eternitat, que és quan comencen les infàncies felices. En una de les meves llibreries conservo la majoria dels seus títols, del primer Los Abel fins al pòstum Demonios familiares. Eren allà molt abans que el 6 de gener del 2022 la meva vida prengués els camins de la ficció, o el somni, i jo quedés per sempre emparentada amb ella, amb La Matute. Desconcerta i enorgulleix Formem part, totes dues, d’un llinatge literari que desconcerta tant com enorgulleix, el premi Nadal, guardó que totes dues vam guanyar amb la nostra segona novel·la; ella, amb Primera memoria, jo, amb Las formas del querer, separades per més de sis dècades de temps transcorregut en el calendari i unides pel desig compartit de "ser la millor escriptora del món, tot i que no tingui ni glòria ni diners". Així va respondre La Matute la nit del 6 de gener de 1960 a Manuel del Arco, periodista de La Vanguardia, al preguntar-li: "Després d’aquest premi ¿què més ambiciona?". "La meva ambició és fabulosa, il·limitada", va contestar ella abans d’especificar el seu objectiu, aliè al material i, no obstant, tan captiu. Al guardó es va presentar amb el pseudònim d’Eduardo Ayala, "perquè si no guanyava m’hauria fet molta ràbia quedar darrere d’altres senyors", va confessar a Del Arco. El nom d’Eduardo se li va acudir a ella, perquè tots els que coneixia eren "molt simpàtics", i Ayala el va pensar el seu llavors marit, Eugenio de Goicoechea, "pensant en Francisco Ayala, novel·lista i sociòleg espanyol, resident a Amèrica, a qui admira molt, i va pensar que era un cognom literàriament breu i fàcil de fonètica". Empremta inesborrable L’empremta que els llibres m’han deixat pot mesurar-se en funció dels fulls que n’he assenyalat, i Primera memoria n’està ple. Les marques comencen a la pàgina 21: "(Aquí estoy ahora, delante de este vaso tan verde, y el corazón pesándome. ¿Será verdad que la vida arrenca de escenas com aquella? ¿Será verdad que de niños vivimos la vida entera, de un sorbo, para repetirnos después estúpidamente, ciegamente, sin sentido alguno?)". Són paraules de Matia, la jove, uns 14 anys, protagonista de la història, narrada en una primera persona molt pròxima a l’autora en l’àmbit biogràfic. Aquesta edat rondava La Matute quan va esclatar la Guerra Civil, moment en què comencen els records de Matia, que, ja adulta, desterrada del regne de la innocència, recorre a la memòria per prendre consciència dels fets passats: "Quina estrangera raça la dels adults, la dels homes i les dones. Què estrangers i absurds, nosaltres. Què anés del món i fins i tot del temps. Ja no érem nens. De sobte ja no sabíem el que érem". Matia no vol créixer, es resisteix a fer-ho, com els altres dos protagonistes, Borja, el seu cosí, que encarna la vilesa adolescent, i Manuel, un xaval illenc, innocent en el sentit literal i abstracte del terme. "Quien no haya sido, desde los 9 a los 14 años, traído y llevado de un lugar a otro, de unas a otras manos, como un objeto, no podrá entender mi desamor y rebeldía de aquel tiempo", assegura el personatge de Matia. Hi ha en ella l’amarga dolçor que desprèn qui recorda amb la perspectiva del temps transcorregut, l’única manera de no deixar-se arrasar per la nostàlgia. "Miraba mis piernas tostadas, extendidas, y me decía si acaso era verdad lo que nos contaban. Pero en la vida, me parecía a mí, había algo demasiado real. Yo sabía –porque siempre me lo estaban repitiendo– que el mundo era algo malo y grande. Y me asustaba pensar que aún podía ser más aterrador de lo que pensava. Miraba la tierra, y me decía que vivíamos encima de los muertos, y que la pedregosa isla, con sus enormes flores y sus árboles, estaba amasada de muertos y muertos sobrepuestos", llegeixo, en una altra de les pàgines assenyalades, i avanço en la lectura de la història que La Matute va voler explicar. La crueltat de la guerra Una història que transcorre entre avorrides classes de llatí, cigarrets fumats d’amagat, excursions furtives a cales recòndites, petits odis i disputes, venjances locals, mentre la crueltat universal, la de la guerra, s’escolta llunyana, com un rumor, a la Península. "Alguna vez, Borja y yo mirábamos los periódicos. Ciudades bombardeadas, batallas perdidas, batallas ganadas. Y allí, en la isla, en el pueblo, la espesa y silenciosa venganza", explica Matia a l’anar aproximant-se al final del seu relat, recordat. Tots els personatges estan marcats per aquest soroll de fons, el de la contesa entre germans, també la família de Matia, el seu pare, que, en paraules del cosí Borja, és "un rojo asqueroso, que tal vez a estas horas esté disparando contra el mío". La mare de la protagonista, sobre qui planeja l’ombra de la malaltia (mental), va morir deixant la seva filla òrfena i qüestionada; potser també això, els problemes, les circumstàncies vitals, potser el caràcter, s’hereti, especulen els que envolten Matia a la casa de la seva àvia. Fins i tot en això es va avançar La Matute, fins i tot allà ens va marcar el pas a les altres. I més enllà va anar, me n’adono ara, intuint el feminisme, una independència, la de la dona, per la quual ella va pugnar tota la seva vida, ser lliure escrivint, un privilegi. "Una de las cosas más humillantes de aquel tiempo, recuerdo, era la preocupación constante de mi abuela por mi posible futura belleza. Por una supuesta belleza que debía adquirir, fuese como fuese [...]. La belleza, pues, era el único bien con el que podía contar en la vida. Sin embargo, aquella belleza era todavía algo inexistente y remoto, y mi aspecto dejaba bastante que desear, en el concepto de mi abuela", recorda Matia, que unes pàgines abans s’havia escapolit així de les llargues mans d’un noi, Juan Antonio: "Me puso la mano en la rodilla y empezó a acariciarla. La faldilla se levantó un poco, solo un poco: vi mi rodilla tostada por el sol, redonda y suave –nunca pensé que pudiera ser tan bonita, hasta aquel momento–, y de pronto, no pude resistir su mano sudorosa. Decía: ‘Tu madre...’. No le entendí bien. Estaba obsesionada por su mano, que me repelía como un sapo. ¡Y tenía los labios tan repugnantemente rojos! Le di un empujón brutal, y fue contra la pared". Hi ha bellesa, malgrat la crua realitat descrita, en les pàgines d’aquesta Primera memoria de l’escriptora. La trobo en la seva connexió amb la naturalesa, amb el fantàstic, amb aquesta existència imaginada per poder sobreviure. I, al final, una trista conclusió: "(No existió la Isla de Nunca Jamás y la Joven Sirena no consiguió un alma inmortal, porque los hombres y las mujeres no aman, y se quedó con un par de inútiles piernas, y se convirtió en espuma)". Al costat del seu llit, Ana María Matute tenia sempre un exemplar de Peter Pan. Moltes nits, abans de tancar els ulls, llegia el final. "Em sembla d’allò més, potser perquè em sento identificada amb ell. És l’esperit de la infància indòmita. Cada vegada que el llegeixo, em venen ganes de plorar. Però de felicitat. Aquest paràgraf és la meva vida". Una vida que aquesta mort, de la qual ella no era "partícip", va interrompre el 25 de juny del 2014. Tot i que la seva història continua en el món fictici que va inventar, i "así sucederá para siempre, mientras los niños sean alegres, inocentes y despiadados".

L’esperit de la infància indòmita

EL PERIÓDICO reprodueix el pròleg escrit per Inés Martín Rodrigo per a la nova edició del llibre d’Ana María Matute ‘Primera memoria’ (Ediciones Destino), la novel·la amb què l’escriptora va guanyar el premi Nadal el 1959, disponible des d’ahir a les llibreries.

El més llegit