D’entre els regals que van portar ses majestats d’Orient, els qui rares vegades atenien les peticions concretes de la carta, recordo una petita màquina per fer cotó de sucre –es va atrotinar al cap de poc temps– i d’una farmaciola d’infermera amb la seva xeringa, fonendoscopi i termòmetre de pega. Hi va haver altres joguines en la infància del desenvolupisme, per sort, però més que la materialitat d’un objecte o altre la memòria atresora sobretot l’atmosfera de la nit de Reis, l’expectació desbocada, el pa dur per als camells, les copes de conyac Terry per als mags, les sabates a la finestra, el cor a mil, bum bum bum, el precari intent de sucumbir la son perquè, en cas de trobar-nos desperts, Gaspar, Melcior i Baltasar passarien de llarg. La impaciència perquè es fes de dia d’una vegada. Quanta intensitat, quanta inquietud bullia en l’espera. Moments irrepetibles. El que compta és la il·lusió; així es titulava un dietari formidable d’Ignacio Vidal-Folch.