¿Com li va sorgir l’oportunitat de protagonitzar ‘Queer’? El Luca [Guadagnino] i jo teníem pendent una col·laboració des de feia temps. Ens vam conèixer deu fer uns 20 anys, a Roma, en una festa d’allò més cool. Se’m va acostar i va compartir amb mi les seves idees, per llavors jo encara no sabia qui era. "Hem de treballar plegats algun dia», ens vam dir. "Sí, i tant, per què no». La gent del cine té sovint aquesta mena de converses i generalment només són paraules amables dites sense convicció. En el nostre cas, però, han acabat derivant en una cosa real. Al llarg d’aquest temps, ell s’ha convertit en un dels directors més interessants del món, així que hauria sigut estúpid per la meva banda no aprofitar l’oportunitat de treballar-hi. ¿Què va ser el que el va atraure més del seu personatge a la pel·lícula, William Lee, l’àlter ego de Burroughs? Burroughs era un home queer, però alhora algú molt masculí. El paio tenia una veu molt greu, remenava armes de foc, fumava herba i feia altres coses molt virils. Em fa l’efecte que per a ell tot això era una cuirassa, una màscara. S’ha de tenir en compte que fins no fa tant l’homosexualitat no només era un tabú als EUA, sinó que a més era il·legal. En general, la masculinitat no és més que això, un mer artifici, un comportament après, i crec que interpretar James Bond durant tot aquest temps ha estimulat el meu interès a explorar el seu significat. ¿Què significa la masculinitat? ¿Per què la fem servir? Penso que els homes hem de treballar a respondre aquestes preguntes. N’hi ha molts que continuen creient que ser un home implica necessàriament ser un individu dur o un mascle. I no. A Queer protagonitza diverses escenes de sexe gai que han fet parlar bastant. ¿Què en pensa, d’aquesta reacció? No puc dir que no m’hagi sorprès. En qualsevol cas, hauria sigut un gran error no incloure-les a la pel·lícula, perquè Burroughs era un home lasciu, amb un gran apetit sexual. I, tal com el retratem a la pel·lícula, és un paio que no es conforma amb el romanticisme, els petons i les carícies. Vol cardar. I això, cardar, és una cosa que fem tots, encara que ens continuï fent cosa parlar-ne. Queer li podria proporcionar la seva primera nominació a un Oscar. ¿Hi pensa, en això? Mentiria si digués que tant me fa. ¡M’encantaria que em nominessin! Seria fantàstic. Però a hores d’ara que ho facin o no ja no depèn de mi. Ja ho veurem. Ha declarat que no hauria pogut protagonitzar una pel·lícula com Queer quan encara estava vinculat als films de James Bond. ¿Per què ho pensa? El que vaig voler dir és que hauria sigut inadequat. Hauria sigut interpretat com un gest exhibicionista per la meva part, com un intent massa clar de demostrar que les meves capacitats actorals van molt més enllà de Bond. Tampoc pretenc suggerir que he fet Queer per demostrar que m’he alliberat de 007. No penso en la meva carrera d’una manera tan estratègica. I, tot i que la gent s’entossudeix a pensar el contrari, el cas és que vaig disfrutar molt fent de James Bond. ¿Va renunciar a gaires personatges durant els anys que va passar encarnant 007? Al principi vaig mirar de compaginar la feina en la saga de Bond amb papers en una altra classe de pel·lícules, però no vaig trigar a entendre que no tenia prou energia per poder-ho fer. Entossudir-me a treballar també en altres projectes només per demostrar als altres que soc molt versàtil hauria sigut ridícul. Quan ets l’encarregat d’interpretar 007, ho ets a temps complet; cada una d’aquestes pel·lícules, des que comences a preparar-la fins que l’estrenes, et consumeix dos anys de vida i et deixa exhaust. Aquest és un dels principals motius pels quals vaig decidir deixar-ho. He rodat moltes seqüències d’acció i m’he malmès molt el cos. Ja no vull continuar assumint aquesta mena de riscos. Tinc una família [està casat amb l’actriu Rachel Weisz], dues filles meravelloses, i vull estar tot sencer per a elles el màxim temps possible. ¿Quina relació té amb la fama que li va proporcionar Bond? La fama et pot arribar a convertir en una persona estranya i mentalment no gaire saludable. M’ha costat molt temps acostumar-m’hi. Al principi penses que no tornaràs a ser capaç de sortir al carrer o d’anar a sopar amb amics. Et canvia la vida, per descomptat, i tot i que ser algú conegut té avantatges, resulta inevitable trobar a faltar la llibertat que proporciona l’anonimat. ¿Amb quina actitud afronta la resta de la seva carrera? Només faré pel·lícules que realment em vingui de gust fer, i no tinc interès a acumular títols en la meva filmografia només perquè sigui més extensa. No vull treballar més del compte. ¿Ha pensat a dirigir? No tinc interès a fer-ho. Quan s’acaba la jornada de rodatge, l’actor se’n va a casa amb la família i pot apagar el telèfon; el director, en canvi, ha de continuar resolent problemes fins a altes hores de la matinada. No m’interessa, em sap greu. ¿De debò que tant li fa saber qui serà el pròxim actor a ficar-se a la pell de 007? És clar que no. M’importa molt. Però la gent em continua demanant que opini sobre aquesta qüestió i, com que soc un vell rondinaire, contesto que tant se me’n fot. En tot cas, no em correspon a mi decidir qui serà el pròxim Bond. Sigui qui sigui l’actor triat, li desitjo sort.
