La meva vida és extraordinària. És a dir, que està "fora de l’ordre o regla natural o comuna". Només en aquesta categoria es poden emmarcar situacions com la que vaig viure fa una setmana en un hotel madrileny. Havia quedat allà amb Maruja Torres. El seu últim llibre, Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo, ja feia més de tres mesos que és a les llibreries i em venia de gust xerrar amb ella en un context més relaxat, allunyat de la frenètica promoció que porta els autors a repetir com papagais les mateixes respostes a preguntes pràcticament idèntiques. Maruja hi va accedir amb dues condicions, que ens veiéssim lluny del carrer de Serrano i al bar d’un hotel tranquil. Complertes totes dues, ens vam trobar a l’hora convinguda, passat el migdia, i vam començar a conversar.