‘El Messies’ porta el Nadal al Palau

Després del pas del popular oratori de Händel El Messies pels auditoris de Girona i Barcelona, l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, dirigida per Xavier Puig, va recalar ahir al Palau de la Música Catalana amb aquesta obra mestra absoluta dins de la programació nadalenca de l’escenari modernista. Las cites anteriors donaven continuïtat al projecte d’El Messies participatiu, i si a Girona el dia 16 de desembre es va comptar amb més de 150 veus de l’Associació Messies Participatiu que es van integrar al Cor de Cambra de la Diputació de Girona i als cors infantils GiroNins i Preludi, a l’Auditori de Barcelona, dijous els cantaires van sumar més de 600 integrants: en aquest cas, al Cor Bruckner –que dirigeix Júlia Sesé– es van unir les agrupacions Espurna i Esquitx (Coral Sant Jordi), juntament amb ni més ni menys que 590 membres de l’esmentada Associació. Al Palau ahir tot va ser més íntim, ja que amb els solistes i el conjunt instrumental fundat per Dani Espasa –que va brillar, com sempre, des del clavecí i l’òrgan– les parts corals van córrer únicament per compte del Cor Bruckner. Amb l’espectacle rodat, l’obra estava prou assajada, cosa que va redundar en una interpretació que fins i tot va arribar a moments commovedors. En una reducció ben calculada que arribava a l’hora i mitja centrada, òbviament, en l’anunciació i naixement i en la participació del cor, aquesta obra mestra va passar volant gràcies a l’execució plena de transparència i de detalls expressius. Si l’orquestra va mostrar una maduresa evident i un total maneig de l’estil, el Cor Bruckner es va mostrar igualment expert, al qual potser només li va faltar una mica més de presència als tenors i, en general, menys tendència al ball. Comptar amb una soprano camaleònica com Maria Hinojosa era una garantia, i no va decebre, amb un destacat treball en les floritures i negociant amb experiència davant el registre greu, menys audible. Marta Infante, malgrat que la part se centra en la seva zona del passatge, va solucionar els molts esculls de les seves, d’altra banda, reduïdes intervencions. El tenor Marc Sala es va mostrar sempre segur, incloent les coloratures, imposant un timbre adequadíssim juntament amb una dicció intel·ligible, mentre que Guillem Batllori aportava una veu de gran projecció i de bellíssim timbre, amb suficient maneig de les agilitats; una pena que se li tallés el da capo del seu impecable The trumpet shall sound.

El més llegit