Els secrets del Vaticà

En poques paraules, Cónclave es podria definir com una successió d’escenes que transcorren gairebé totes a les instal·lacions del Vaticà i en les quals uns senyors amb sotana parlen i parlen, sovint xiuxiuejant, sobre qüestions que concerneixen el catolicisme. ¿Com s’ho fa, malgrat el que acabem de dir, per crear prou suspens i mantenir l’espectador amb les ungles clavades al braç de la butaca? "Sempre m’han fascinat els thrillers polítics d’Alan J. Pakula, pel·lícules com El último testigo (1974) i Tots els homes del president (1976)", ens explica el director Edward Berger. "M’encanta la seva precisió narrativa, i l’atmosfera de paranoia i claustrofòbia que transpiren les seves pel·lícules, així que vaig decidir inspirar-m’hi. Quan vaig llegir la novel·la de Robert Harris en què es basa Cónclave, vaig comprendre que no parla de Déu sinó de l’ambició, la set de poder i altres temes d’allò més laics". En lloc de situar-se al Vaticà, en efecte, la història que explica la pel·lícula "podria fer-ho als despatxos de la Casa Blanca, de qualsevol companyia multinacional, de la redacció d’un diari o de qualsevol institució en què un alt càrrec queda lliure i diverses persones comencen a esmolar els punyals per ocupar-lo". Es tracta del primer llargmetratge que dirigeix Berger després de Sin novedad en el frente (2022), guardonat al seu dia amb l’Oscar a la millor pel·lícula internacional i molts premis més, i figura en totes les travesses com un dels títols que sens dubte competiran per les principals estatuetes que atorga Hollywood . Si aquella predecessora retratava els horrors de la Segona Guerra Mundial, Cónclave planteja un escenari bèl·lic potser menys sagnant però segurament igual de brutal: el turbulent procés d’elecció d’un nou papa, durant el qual els cardenals es reclouen per deliberar i que, almenys en aquest cas, comporta un bon nombre de conspiracions, traïcions, secrets i escàndols revelats i insospitables girs argumentals. I, mentrestant, comenta el director, planteja un dilema: "¿Cap a on s’hauria de dirigir l’Església? ¿S’ha d’adaptar a les dinàmiques socials i culturals actuals o, per contra, ha de tornar al conservadorisme en resposta a l’extremisme, la intolerància i la violència imperants? És un debat que no queda mai superat". Fe i dubtes El cap visible en aquesta premissa argumental és el cardenal Lawrence (un magnífic Ralph Fiennes), que és l’encarregat de coordinar el procés de selecció mentre es veu assolat per una crisi de fe. "Crec que qualsevol de nosaltres es pot identificar amb les inseguretats d’aquest personatge respecte a les seves pròpies creences", afirma Berger. "Jo mateix tinc dubtes i em faig preguntes constantment. ¿Quines pel·lícules estic legitimat per fer? ¿Per a què serveix la meva feina? ¿M’hauria de dedicar a una altra cosa? Si l’àmbit de la religió i el de la creació cinematogràfica s’assemblen en alguna cosa, és que cap d’ells funciona segons regles i dades empíriques. ¿Quina és la millor religió? ¿Quina és la manera correcta de fer una pel·lícula? No hi ha certeses i, per tant, es requereix fe. I la fe, és clar, comporta dubtes". Mentre acompanya Lawrence, Cónclave es dedica a consciència a desmitificar els rituals i les rutines que tenen lloc a l’interior del Vaticà i a demostrar que els que l’habiten no tenen res de divins. "Quan treus el cap per una finestra a Roma, hi pots veure una monja que fuma un cigarret mentre passeja pel carrer, o dos sacerdots fent-se un selfie, o un bisbe que beu un cafè de l’Starbucks, i així és com jo volia retratar la seu de l’Església catòlica", explica el cineasta alemany. "Són persones com vostè i com jo, que fan servir telèfons mòbils, i vapegen, i es refreden, i cometen pecats i després se’n penedeixen". Es tracta d’un món eminentment masculí, gairebé tant com la unitat de l’exèrcit pel qual lluiten els protagonistes de Sin novedad en el frente. "Les dues pel·lícules són producte d’un interès per part meva a demostrar que tòxiques que poden arribar a ser aquestes estructures", afegeix. "Cónclave parla de la institució patriarcal més antiga del món i, al final de la pel·lícula, en el seu si s’obre una esquerda a través de la qual es poden filtrar la llum i l’aire fresc, i la promesa d’un futur més plural i integrador". Criat com a protestant, Berger va abandonar la pràctica de la religió durant l’adolescència. "Ja no tenia sentit, per a mi. Tot i això, crec que les diferents creences dins de les esglésies compleixen una funció molt important. Si no tinguéssim aquestes institucions no tindríem història, ni tradició, ni identitat cultural. No em refereixo necessàriament a l’Església catòlica, sinó a les religions en un sentit més ampli". Insisteix que Cónclave no és de cap manera una pel·lícula anticlerical i que no l’ha feta amb la intenció d’ofendre ningú. "¿Qui soc jo per atacar l’Església? Ara bé, hi haurà gent discutirà el meu enfocament o que fins i tot que se sentirà ofesa. Al cap i a la fi, vivim en temps de confrontació, de polarització i de radicalització". Temps foscos, afegeix el director, i tot seguit esmenta l’auge de l’extrema dreta, una amenaça que s’estén arreu del món però que té un significat diferent en la seva Alemanya natal. "Em sento profundament avergonyit del meu país", assegura. "Soc incapaç d’entendre com és possible que, després d’haver portat l’horror al món, no una sinó dues vegades, encara hi hagi tants alemanys capaços d’oblidar aquell passat i recuperar el discurs d’odi que tant mal va causar fa més de 80 anys. Vull creure que superarem aviat aquesta amenaça".

El més llegit