Marisísima Paredes i el poder de la paraula

Un parell de frases memorables de Marisa Paredes, de dues pel·lícules de Pedro Almodóvar: 1) "¿Existeix alguna possibilitat, per petita que sigui, de salvar el nostre?". (La diu el personatge de Leo Macías, escriptora de novel·la rosa en crisi, al seu marit militar, Imanol Arias, a La flor de mi secreto). 2) "Humo es lo único que ha habido en mi vida" (de Todo sobre mi madre on l’actriu encarna una gran diva de teatre). Dos encenalls de diàleg que, fora de context, s’han convertit en frases fetes, en moneda comuna, gairebé en acudits a què recórrer en situacions límit. Retalls de paraules, que al final de tot són l’únic que queda. Fa tot just nou mesos –qui ho hagués dit–, el 8 de març del 2024, Paredes va expressar una cosa semblant quan la van convidar a dipositar un llegat simbòlic a la Caixa de les Lletres de l’Institut Cervantes, a Madrid, en una cerimònia juntament amb l’escriptora Rosa Montero i la cantautora Rosa León. Durant el seu parlament, l’actriu va agrair que la seva professió li hagués permès conèixer tants mons, tants textos i a tanta gent. Perquè, va remarcar, la cultura és el que queda. "Queda el Guernica. Queda el Quixot. Queda Lorca. Això és el que queda, i no hi ha qui ho destrueixi". La seva mort sobtada impedirà l’estrena al teatre Romea de Barcelona de Cargada de futuro, un monòleg a càrrec de Lluís Pasqual en què l’actriu anava a compartir amb el públic versos dels seus poetes favorits i reflexions sobre l’amor i la vida. Quina llàstima. Clase i presència, exquisida dicció; una intèrpret feta per al gran drama. Txékhov. Ibsen. Dürrenmatt. Ella, tan alta i lleugera, que semblava d’un altre país més al nord i que, no obstant això, per la seva trajectòria va poder haver-se erigit en portaveu d’un parell de generacions de dones espanyoles, les que escoltem en boca de les nostres mares frases del tipus: "Tu fes el que vulguis, que jo no he pogut". L’atzar ha estimat que la desaparició de Marisa Paredes hagi coincidit aquesta setmana amb el gran enrenou a compte de la possible laminació de la literatura, tant la castellana com la catalana, en els plans d’estudi del batxillerat de cara al curs 2025-26. No s’eliminaria la literatura, sinó que es convertiria en assignatura optativa, en una menyspreable maria curricular. De moment, el Govern català ha congelat la mesura a l’espera de veure com adequa, juntament amb el Ministeri d’Educació, l’encaix de la "singularitat catalana" amb els requeriments de la llei educativa aprovada el 2020, la Lomloe. A veure en què queda l’assumpte. Sens dubte, si l’alumnat català treu uns resultats paupèrrims en comprensió lectora a cada informe PISA, no s’entén la supressió del primer esglaó de la piràmide. La literatura eixampla la percepció i la capacitat d’abstracció. ¿De veritat desposseirem els joves dels referents d’una cultura secular? Fa temps que, a força de no entendre res, donen ganes de gronxar-se en una altra frase icònica de Paredes/Almodóvar: "Excepto beber, qué difícil me resulta todo" (també de La flor de mi secreto).

El més llegit