Uns dies enrere, xerrant a la ràdio amb la periodista Laura Barrachina sobre els llibres que més m’han agradat aquest any, "els millors", va dir ella, jo em vaig resistir a fer servir aquest adjectiu, millor, per referir-m’hi. Li vaig dir que al seu lloc preferia utilitzar el verb acompanyar, sobretot en la seva primera accepció ("Estar o anar en companyia d’altra o altres persones") i també en la segona ("Dit d’una cosa: Existir al costat d’una altra o simultàniament amb aquesta"), parlar dels llibres, les novel·les, els assajos o els poemaris que m’han acompanyat al llarg dels últims dotze mesos. Aquella mateixa setmana vam veure a casa, cada dia, un capítol de la segona part de Els anys nous la sèrie de Rodrigo Sorogoyen que acompanya a una parella (no sempre, necessàriament, en la concepció sentimental o romàntica d’aquest terme, de vegades són només dues persones, els protagonistes) durant deu anys. Una dècada de vida, amb els seus canvis i permanències, les seves anades i vingudes, les seves pèrdues ("No és difícil dominar l’art de perdre: / tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes, / que la seva pèrdua no és cap desastre", escriu Elizabeth Bishop en el seu poema L’art de perdre) i troballes, les seves absències i les seves trobades, en companyia de la família, la biològica i l’altra. És acompanyar-nos el que fem, sempre que volem ("Estimar, tenir cura, voluntat o inclinació a algú o alguna cosa"). Ho pensava mentre contemplava el vaivé de la història de l’Ana i l’Óscar, noms propis d’uns personatges que els actors Iria del Río i Francesco Carril interpreten com si Sorogoyen els hagués escrit per a ells, com si no fingissin, com si fossin ells.