(Re)llegir el ‘Quixot’ de Llatinoamèrica

EL GRAN CLÀSSIC CONTEMPORANI. Cent anys de solitud va ser un clàssic contemporani des del minut u. Tot i que el biògraf de García Márquez, Gerald Martin, assegura que va ser escrit en tan sols un any –mentre vivia a Mèxic i abans de traslladar-se a Barcelona–, el colombià sosté que van ser 18 mesos i en estat de trànsit, una cosa estranya en ell perquè habitualment no escrivia més d’un paràgraf al dia. La història, la saga familiar dels Buendía, fundadors de Macondo, l’havia anat coent a foc lent al seu cap durant dues dècades fins que va fer eclosió. I la recepció –el llibre va veure la llum a Buenos Aires el 1967– no va ser comparable a res del que s’havia publicat abans a Llatinoamèrica. Carlos Fuentes va ser qui la va beneir com el nou Quixot. Un lloc anomenat Macondo. Entre la serra, la selva i els pantans, allunyat de tot, Macondo és al principi un lloc adàmic –"el món era tan recent que moltes coses no tenien nom, i per esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit"–, es diria que fundat sense pecat original –tot i que la raó que va portar els Buendía allà va ser la fugida d’un crim de sang–. A poc a poc la podridura de la civilització comença a minar aquell paradís a l’arribar fins allà les lleis, l’organització política, les guerres civils i la cobdícia de les grans multinacionals... Macondo és el transsumpte del poble bananer on l’autor va passar els seus primers anys, Aracataca. El 2005, una iniciativa municipal va portar a consulta popular que el poble natal de l’autor passés a dir-se Aracataca-Macondo, però la poca afluència de votants va evidenciar la falta d’interès pel canvi. Els contes de l’àvia. García Márquez sempre va ser un hàbil venedor de si mateix (García Marketing el van anomenar els seus detractors) cultivant una imatge, no del tot certa, poc o gens intel·lectual. Solia explicar que l’origen de la seva matèria narrativa eren els relats que la seva àvia Tranquilina li explicava sobre un món on vius i morts conviuen amb sorprenent versemblança. Aquesta naturalitat poètica de conte de fades deixa el lector bocabadat davant aquestes situacions impossibles: el capellà que levita quan beu xocolata; el rastre de sang que gira la cantonada i pren el seu propi rumb fins a arribar a la mare de la víctima per anunciar-li la seva mort; el patriarca que viu durant anys lligat a un castanyer; l’ascensió al cel de la Remedios; el fet que l’Úrsula, la matriarca, arribi als 120anys; la pluja de flors grogues. Més realista del que sembla. Malgrat que en el realisme màgic només sembla destacar la màgia, l’obra també reflecteix la història de Colòmbia al relatar el terrible episodi de la massacre de les bananeres en què al 1928 l’Exèrcit del país va disparar contra una multitud de treballadors de la companyia nord-americana United Fruit que feien vaga i el posterior esborrament oficial d’aquells fets. En la ficció, els avenços tècnics –astrolabis, imants i fàbriques de gel– són contemplats al principi com objectes prodigiosos que, en contrapartida, van acabar portant al poble un embogit capitalisme per la irrupció del tren. I més biogràfic. "No soc més que un mediocre notari", deia Gabo amb la seva ben calculada modèstia. Malgrat que el gran valor de l’obra estigui en la veu eloqüent de l’autor, tot el que és en la novel·la pertany a les històries, certes o no, que es relataven en les famílies. De cert hi havia molt: així, el general Aureliano Buendía, un dels grans protagonistes d’aquesta novel·la coral, és un transsumpte del seu avi matern. De fet, tant l’avi com l’àvia eren cosins germans, i sobre ells sempre va sobrevolar el temor de les malformacions congènites, com la cua de porc que amenaça l’últim de la saga dels Buendía. A més, Gabo, que com l’Aureliano va néixer amb els ulls oberts, segons deien, presumia de tenir, com el seu personatge, el do de la premonició. Donant voltes al temps. El colombià va xifrar en un segle l’arc que va des de la fundació de Macondo fins a la seva decadència i desaparició a través de les vivències de cinc generacions que repeteixen una vegada i una altra circularment els errors dels seus avantpassats. I, perquè el lector sigui conscient d’aquests cicles d’etern retorn que impedeixen a la comunitat una història lineal, García Márquez repeteix els mateixos noms marcant una espiral narrativa que l’autor definiria "plena de dones celibatàries i homes desbraguetats". La mateixa família de l’autor compta amb dones solteres que van tenir fills amb homes absents. Tots els mites, el mite. Faulkner, un altre gran cultivador de mites. La Bíblia. Les llegendes fundacionals ameríndies o d’origen africà són en el magma de la novel·la, capaç de mostrar la universalitat històrica d’un petit poble, que és al seu torn la metàfora de tot Llatinoamèrica i també impulsora de la moderna literatura asiàtica o africana marcada per l’oralitat. Les obres de Salman Rushdie no existirien sense Cent anys de solitud. Ni les de Wole Soyinka ni les Chinua Achebe. ¿I les dones? Cent anys de solitud està sostinguda per un important culte a la virilitat masculina i, per tant, ells van deixant al llarg de la novel·la dones violades, mares abandonades i prostitutes contentes amb la seva sort. Particularment dolorós, perquè està explicat com un fet habitual, és el cas de la Remedios, la nena de poc més de 9 anys que mor "rebentada" gestant uns bessons, o el de la petita que és obligada a prostituir-se a preu fet i les penalitats de la qual ampliaria més tard en el conte La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada. Quan va aparèixer la novel·la, a ningú li va xocar que la moral bolcada en la novel·la, acompanyada per la ficció, estigués apuntalada en la misogínia. Va haver de passar molt temps, amb la publicació de la penúltima Memoria de mis putas tristes (2004), història d’un home de 90 anys desitjós de desflorar una verge adolescent, perquè s’aixequessin algunes veus contràries, com ara la de la periodista mexicana Lydia Cacho, que va acusar Gabo d’"apologia del tràfic de nenes". Ningú dubta de la grandesa de Cent anys de solitud, però sota les papallones grogues també es belluguen alguns insectes lletjos.

El més llegit