Whitehead retrata el Nova York dels 70 a ‘Manifiesto criminal’

Colson Whitehead (Nova York, 1969) va fer història guanyant dos premis Pulitzer d’una tirada, fita fins aleshores només a l’abast de titans com John Updike i William Faulkner, i per si de cas queia el tercer, va agafar un altre camí des d’El ferrocarril subterrani i Los chicos de la Nickel i se’n va anar a viure una temporada al Nova York dels anys seixanta. Gàngsters primerencs, bebop a raig i dues ciutats, la blanca i la negra, "superposades, l’una a l’altra, ignorant-se mútuament, separades i connectades per les vies". Així va ser com va néixer El ritme de Harlem, novel·la d’atracaments que amagava una frondosa epopeia delinqüencial i primera pota d’una trilogia que arriba amb Manifiesto criminal (Random House) a la segona entrega. Els turbulents anys 70 al calendari, mateix barri, amb el carrer 125 com a centre del món, i Ray Carney de nou als comandaments. "Està buscant el seu lloc; de la mateixa manera que la ciutat pateix convulsions i episodis terribles, també ell viu els seus propis alts i baixos", explica Whitehead sobre el seu personatge estrella, un venedor de mobles amb tèrboles connexions amb el xusma local. Un tipus constantment temptat pel costat fosc d’una ciutat moralment podrida. "Ara mateix em resulta molt difícil pensar en un sistema o organització que no sigui corrupta. La gent neix amb el pecat i crea una societat pecaminosa. Sense corruptes i brivalls no hi hauria relat ni història. I el meu personatge simplement intenta recórrer aquest camí a la seva manera", reflexiona l’autor d’El coloso de Nueva York. Temes recurrents L’escriptor, que atén via Zoom des del seu apartament novaiorquès al costat d’un pòster de Rififí de Jules Dassin, prefereix no parlar de política –"tots els llocs són un embolic i tenen el seu punt de racisme. ¿Existeix un lloc pur? Tot està bastant fotut i cada un és al seu lloc", relativitza–, tot i que sí que reconeix que hi ha alguns temes sobre els quals torna una vegada i una altra: la raça, la història americana i, és clar, Nova York. També, assegura, l’humor. "És important no prendre-s’ho gaire seriosament. Sempre que puc m’encanta posar un parell d’acudits estranys en els meus llibres", reconeix. Normal que, després de dues novel·les de gravetat tràgica i rerefons històric cru, s’ho estigui passant molt bé amb les barbàries de Ray Carney i el seu seguici de policies corruptes, xantatgistes amb ínfules artístiques i estrelles del cine de sèrie B. "Un llibre sobre l’esclavitud no és gaire divertit, però tot forma part de la meva manera de veure el món. Tenir un personatge que guanya, que no està subjecte a l’esclavitud ni al canibalisme, també és un bon canvi", explica. A Manifiesto criminal, imbuïda d’esperit dels setanta i envoltada per les restes del naufragi psicodèlic dels seixanta, sonen cançons de la Motown, corren les xafarderies sobre Berry Gordy, el dentista d’Aretha Franklin i "l’armonicista que tocava en el tercer elapé de War", i la respectable, a estones, botiga de mobles del protagonista es converteix en improvisat set de de filmació d’una pel·lícula de blaxploitation. Punk i depravació Un afartament de cultura pop en el llardós Nova York del bicentenari, les apagades i els incendis provocats que Whitehead concep com una mena d’homenatge a una ciutat que, a més de no dormir, no deixa de canviar. "Originalment, Harlem estava ple d’italians i alemanys; els negres van arribar del sud i es va convertir en un barri negre. Després va ser refugi per a llatins i porto-riquenys, i tota aquesta gent ha viscut als mateixos llocs, als mateixos apartaments. Així que una part de l’energia original es manté; el procés de gent arribant a Harlem per posar un peu a Nova York segueix sent el mateix". Crescut en els setanta, Whitehead es teletransportaria sense parpellejar al CBGB’s per assistir a algun concert de Television o Talking Heads, però és Michael Jackson, superestrella encara en potència i prodigi del pop a qui la indústria encara no havia triturat, qui apareix a Manifiesto criminal. Ell és, en part, el culpable que Carner abandoni el seu guaret de decència i reprengui el camí delictiu per aconseguir un parell d’entrades perquè la seva filla pugui veure els Jackson 5. "El més mínim moviment de Jackson, cada tremolor, provocava una altra onada de xiscles al Garden", escriu. El malaguanyat rei del pop, apunta Whitehead, apareix aquí com a referència històrica que encaixa de meravella amb el relat i la seva època, però també com a exemple perfecte de depravació. "Bona part d’aquesta novel·la té a veure amb la corrupció, i ara sabem que Michael Jackson es va convertir en un monstre corrupte. Jo puc escoltar la seva música, però no el contractaria com a cangur dels meus fills", il·lustra.

Whitehead retrata el Nova York dels 70 a ‘Manifiesto criminal’

L’escriptor nord-americà i dues vegades premi Pulitzer publica la segona entrega de la trilogia sobre els baixos fons de la ciutat dels gratacels que va començar amb ‘El ritme de Harlem’ i que té el carrer 125 com a centre del món.

El més llegit