Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

Jose Muñoz: Sona molt fort..., ¡Català de l’Any! David Muñoz: És una responsabilitat. No creiem que nosaltres siguem els catalans de l’any, tot i que agraïm moltíssim que EL PERIÓDICO hagi pensat en nosaltres. Sí, és un honor. J. M.: El mateix honor que quan ens van donar la Creu de Sant Jordi, que també vam dir, "mare meva". Et sobrepassa una mica, ¿no? D. M.: Tenim una mica de síndrome de l’impostor. És clar que és un honor. Nosaltres ens sentim catalans, de dalt a baix, però no podem assumir que siguem els catalans de l’any. D. M.: ¡Més difícil m’ho poses! Serrat és la figura més important de la música tant en espanyol com en català. Les seves cançons són insuperables. Que ens premiïn com a ell... No arribem ni a la sola de les sabates a Serrat. D. M.: I nosaltres no volem ser referents de res. Dimitim de referents ara mateix. És una responsabilitat molt gran. Si volgués ser-ho, seria polític. J. M.: A nosaltres ens agrada molt dir tonteries i burrades, i no ens agrada gaire que la gent ens prengui seriosament. D. M.: De vegades dius alguna cosa, després ho veus escrit i t’espanta una mica, la veritat. No som conscients que avui dia fas una entrevista i el que dius no es quedarà allà. I ara, ara transcendeix a tots els diaris digitals i tal. D. M.: Mira, perquè es vegi que això nostre no és falsa modèstia: les cançons que més ens agraden de la història de la música ¡són les nostres! ¡En humilitat no ens guanya ningú! Que quedi per davant. Però a mi em preocupa que ens donin premis, que ens donin aquesta responsabilitat. Jo moltes vegades penso que no havia d’haver sortit de Cornellà. J. M.: Hi ha artistes que separen persona i personatge, i nosaltres intentem no fer aquest desdoblament, ser els mateixos tota l’estona, a dalt i a baix de l’escenari, per a les coses bones i per a les dolentes. D. M.: Cansa molt, cal actuar, i els actors saben que això costa molt. Has de posar-te en situació, posar el cos en tensió, saber quedar bé... I nosaltres no tenim filtre. No pensem el que suposarà el que diem. Sempre anem de bona fe, això sí. Però prefereixo continuar així: que l’instint ens protegeixi, fer-ne cas, i donar-nos la raó un a l’altre indiscriminadament. Si el meu germà diu una burrada, doncs burrada. D. M.: Si tu poses "imperfecte" al diccionari, surto jo. Soc el súmmum de la imperfecció. J. M.: Hi ha gent que amb l’èxit tendeix a anar més de sobrada, amb més ego: jo, jo, jo... D. M.: I que es creu els elogis. Jo els recomanaria la Introducció del narcisisme de Freud. D. M.: A totes les nostres gires hem posat blocs. No tenim cap altre escenari. Quan cantem ens agrada estar en un entorn amigable, sentir-nos com a casa en un escenari que simuli ser un carrer, amb la barra d’un bar, unes caixes de cerveses... ¡I la bellesa de l’arquitectura de Cornellà! Aquest classicisme lleig. J. M.: Que de fet és el mateix a Cornellà que el que hi ha a Santa Coloma o a Vallecas. D. M.: ¡No l’hem vist! Sí, els barris han tirat endavant gràcies a les reivindicacions dels veïns i això a Cornellà ha sigut sempre així, des de la Transició. L’única manera de tirar endavant per a la gent treballadora és unint-se i organitzant-se, no n’hi ha cap altra. Individualment no es pot. La força fa la unitat. D. M.: Moltíssim. En la nostra època estava ple de descampats. La droga campava al seu aire, hi havia walking deads per totes bandes. Anàvem pel carrer esquivant-los. "Dona’m 100 peles..., et registro i el que caigui, per a mi". De vegades et treien la navalla, sorties corrents o els ho donaves. Et treien la bici. Però no et feien res. J. M.: Ells eren la millor publicitat que podíem tenir per dir "aquest no és el camí". D. M.: Aquests descampats i aquests jonquis actualment han desaparegut. Ara el que veus són places, porteries de futbol, cistelles, molts nens jugant al carrer. Quan van arribar els immigrants extremenys i andalusos, m’imagino que els nadius devien dir: "Aquesta gent, que sorollosa que és, tot el dia tocant la guitarra als bars...". Van haver d’acostumar-se i devia ser un procés llarg, m’imagino, però la gent que va venir d’altres zones d’Espanya, com els nostres pares, es va instal·lar i va ser ben acollida. D. M.: No, no, no, no, no... No. J. M.: Totes les entonacions del no. I no prenem les decisions d’una manera individual. Tot ho parlem i ho debatem. D. M.: És que separats no valem una merda. D. M.: L’any que ve segurament algun festival caurà, però pocs. Per treure’ns una mica el cuquet. Però serà el temps de compondre, compondre, compondre... Estem buits. Suposo que ara hem de tornar a tenir la sensació d’estar a casa, d’avorrir-nos, viure les coses del dia a dia, les coses guai i els problemes. J. M.: I que et comenci a cridar la guitarra: "Soc aaaaaquí".

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

Enhorabona, senyors.

El més llegit