Marc Masip : «Les xarxes socials són un niu d’idees suïcides»

Espanya és el país europeu amb l’índex més alt d’addicció a les xarxes entre els adolescents: un 21,3%. Gairebé el doble que la resta. El psicòleg Marc Masip (Barcelona, 1987) va fundar el 2012 Desconect@, un projecte d’atenció terapèutica i educativa per a menors enganxats a l’smartphone que va evolucionar, de manera lògica, cap al tractament de problemes de salut mental i dificultats acadèmiques. El seu equip –87 professionals, repartits entre les seus de Barcelona, Madrid i Màlaga, amb ell al timó– aconsegueix un 97% d’èxits. Va veure abans que ningú que el mòbil era l’heroïna del segle XXI. El 2011 vaig veure que provocava addicció. La gota que va fer vessar el vas va ser durant un viatge a Menorca amb uns amics. Donàvem la volta a l’illa amb una menorquina i a Macarelleta un amic es va tirar a l’aigua amb el mòbil en una bossa i va tornar a casa perquè no tenia wifi. Va enviar a la merda tota una experiència vital. Es va centrar en els adolescents. Ho tenia clar. Vaig començar en un despatx a treballar amb addicció als mòbils i als videojocs, però em vaig adonar de la relació que tenien amb el deteriorament de la salut mental –les xarxes socials són un niu d’idees suïcides– i el fracàs escolar. L’adolescent greu és el que vol estar bé i no pot. Un exemple d’allò que arriba a consulta. El d’un TDAH d’altes capacitats amb fòbia escolar –a quart, cinquè i sisè no va anar al col·le– i una addicció a la Play. Tenia 10 anys. Els seus pares, que eren fantàstics, estaven desesperats. ¿Hi ha un perfil comú? Si de cas hi ha una falta d’identificació de les emocions i, per tant, frustració, que té dues amigues: l’addicció i la depressió. La baixa autoestima s’ajunta amb una sobreinformació bestial. ¿Per què curtcircuiten? El coneixement és l’origen de la llibertat, però un menor amb un mòbil és zero coneixement i cent per cent llibertat, i tot se’n va en orris. El corrent tecnològic, la màxima del qual és guanyar diners, bombardeja el cervell més feble amb llums, colors, sons, immediatesa, les coses prohibides. Les xarxes permeten que el teu jo real s’exposi en un jo virtual molt més potent, i com més gran és la distància més gran és l’espai de frustració. No ho vam veure venir, però la solució, segons la meva opinió, passa per posar lleis estatals a les tecnològiques. No pot ser que a les xarxes hi hagi violència, racisme, tutorials d’autolesions. ¿Què fan amb tot això a Desconect@? Molt ordre, molts límits i molt afecte. ¿Només això? M’hi jugo que hi ha un ingredient especial. Del tractament no en parlem gaire, perquè ens copien per tots costats. Hi ha un ingredient important que no tot l’equip coneix (fins i tot hi ha una clàusula de confidencialitat). Però si la gent fes cas del que dic en les xerrades, se m’acabaria el negoci. Sigui generós. Doni alguna pista. No donar un mòbil fins que arribin als 16 anys –remarcant que no els fa cap falta per tenir amics–, prohibir completament l’accés als continguts que són inapropiats (com ara porno, violència, idees autolesives), gens de mòbil a l’escola i que els pares entenguin que ells poden prendre una cervesa, conduir o arribar a casa a les dues de la matinada però un nen de 15, no. A mi m’encanten les prohibicions. No són gaire populars. "Prohibir no és la solució –diuen–: la solució és educar". Però fa 10 anys que intentem educar en les noves tecnologies i no ho hem aconseguit. Els TCA no baixen, el primer consum de pornografia ha baixat als 8 anys, l’estudi PISA mostra resultats desoladors. I mentrestant TikTok i Instagram estan més forts que mai, i X té un contingut absolutament lliure. Jo soc partidari de lleis que ajudin a educar de debò. Si no es posen tallafocs, ¿què preveu? La pèrdua de la realitat, que és essencial. Per molta tecnologia que hi hagi, no aconseguiran mai una abraçada, una mirada, un petó (un petó és tan potent que tots recordem el primer). Però, així com el 2012 vaig dir que els videojocs eren una merda i ara l’OMS reconeix que són causants de patologies, ara tinc un raig d’esperança. La salut mental s’està prioritzant i si la massa social és cada vegada més crítica hi haurà un canvi. En les xerrades que faig amb joves de 16 anys els demano si donarien el mòbil al seu germà de 12, i tots diuen que no. Fa que els seus pacients aprovin selectivitat i amb nota. En deu estar ben orgullós. Sí, però el camí amb les famílies és dur. Et confien el més important en un moment crític. I són 180 nanos. Va arribar un moment en què l’exigència em va superar i vaig estar hospitalitzat. Sort que tinc la millor dona del món, l’Elena. I si algú treu el mòbil en un sopar... M’aixeco i me’n vaig..

Marc Masip : «Les xarxes socials són un niu d’idees suïcides»

Psicòleg especialista en addicció al mòbil.

El més llegit