Un actor, dues pantalles

Vivim envoltats de personatges a la recerca d’autor. Trajectòries que, com aquells protagonistes de l’obra de Luigi Pirandello, necessiten explicar-se públicament. I demanen a crits sortir dels petits cercles que els han creat per incorporar-se al gran teatre del món en què el públic coneixerà les seves veritats i les seves mentides. El cine està contribuint a fer-ho amb dos d’ells: Manolo Vital i Enric Marco. El primer és el protagonista d’El 47. La història real de la resistència a saber-se i sentir-se abandonats per l’Administració. La rebel·lió pacífica d’aquells que, farts de la seva invisible marginalitat i permanent acatament, empenyen el protagonista a alterar durant una estona la ruta de l’autobús que condueix per canviar la vida d’un barri sencer per sempre. És la imatge de la força de la societat quan, cansada d’esperar, diu prou i converteix la prudència i el silenci, el temor i la resignació, en una explosió de sana legitimitat reivindicativa, alegre i festiva. La humilitat com a cara de la moneda. La creu s’exposa en la personalitat narcisista i contradictòria de qui va viure instal·lat en la falsedat i va fer d’ella el motor de la seva existència. Enric Marco mai va estar en un camp d’extermini nazi, però ho explicava com si fos un supervivent. I era molt creïble. Es valia de les vivències dels que eren incapaços d’exposar tant horror perquè havien conviscut realment amb la fam i la mort. La seva força vital adornava una exposició que ajudava a entendre la dimensió del drama, però a costa de violar la intimitat de les autèntiques víctimes, entre les quals no constava. El comú denominador de Vital i de Marco és Eduard Fernández Serrano (Barcelona, 25 d’agost de 1964). El superb actor que dona vida a aquests dos personatges actualment en pantalla amb una autenticitat indubtable i una convicció indescriptible. Disfrutar de les seves caracteritzacions amb pocs dies de diferència, lluny de provocar la sensació de repetició tan habitual en altres casos, s’endinsa en l’admiració per la seva versatilitat i en l’aplaudiment per la seva entrega. Tant pels respectius aspectes físics –panxut Vital, inflat Marco– com per les modulacions de veu i accents –xampurrejant l’un, balbucejant l’altre–, però sempre verídics i mai impostats, autèntics i no caricaturitzats. Solvència i rigor Dirigit pels millors però adaptant-se com el millor, Eduard Fernández ha construït un historial artístic ampli i compacte. Sinònim de solvència i rigor professionals, ha interpretat grans herois i abjectes malvats. A les personalitats més encomiables i als farsants més controvertits, perquè entén que posar-se a la pell de tots ells, i sense jutjar-los, li dona una certa visió del món que li permet comprendre’l, tot i que no compartir-lo. Diu que ell és permeable a la crítica i immune a l’elogi, però es deixa seduir pels afalacs i celebra els seus premis. L’absort passejant Fernández que va pel carrer cavil·lant els seus papers, aliè al seu voltant, es complementa amb l’Eduard pròxim, obert, franc, sincer i amable. Potser perquè sap que alguns personatges han trobat en ell l’actor que necessitaven per projectar-se. I ell, creant el versemblant, ha aconseguit que semblin veritables, perquè, segons Pirandello, actuar és fingir les coses seriosament.

El més llegit