Paul Lynch: "El feixisme està en l’aire i no n’hi ha cap que sigui suau"

Té aspecte de malvat de pel·lícula dels germans Coen i un agut sentit de la ironia, però també ha sigut celebrat ni més ni menys que amb l’últim Booker, com un dels escriptors actuals que cal llegir sí o sí a Irlanda, una terra que no deixa de donar autors com en qualsevol altre lloc creixen xampinyons. Paul Lynch, de visita a Barcelona, té 47 anys i ha superat un càncer. El diagnòstic va arribar abans de la notícia del gran premi per la seva cinquena novel·la: El càntic del profeta. Es tracta d’una advertència en forma de novel·la distòpica en aquests temps de guerra, neguit i fi del món que vivim. Lynch el contempla amb fúria bíblica des dels ulls d’Eilish Stack, una dublinesa amb quatre fills i un pare amb demència que s’ha d’enfrontar a la detenció del seu marit, professor sindicalista, sense habeas corpus que valgui. És el primer pas d’una sèrie de pèrdues de drets civils que construeixen un monstruós ordre totalitari i un futur tan negre com el que prometia La carretera, de Cormac McCarthy, amb què s’ha comparat l’obra. Tot i que intento no emportar-me les emocions de l’escriptura a casa, hi va haver moments en què no sabia com enfrontar-me a l’abisme que estava creant en la ficció. Perquè estava demanant al lector que s’hi acostés i s’angoixés. Quan Dant s’endinsa a l’infern ho fa de la mà del poeta Virgili, per això em vaig obligar a escriure una prosa bonica i lírica, perquè qui llegeixi el llibre se senti acompanyat. Quan vaig començar a escriure aquesta novel·la el 2018, la política tal com l’enteníem al segle XX ja no se sostenia, i de sobte vam començar a sentir discursos feixistes per part de figures públiques que mai hauríem imaginat 15 anys enrere. La meva novel·la es pregunta on ens pot portar tot això, perquè és molt difícil unir tots els punts i trobar-li un sentit. El càntic del profeta es pot llegir com una simulació de què podria passar si caiguessin totes les democràcies occidentals. Però encara n’hi ha més. La novel·la s’ha llegit en el món no occidental com un relat de l’aquí i l’ara del que els està passant. Però, en canvi, del que vull parlar és de la condició humana, de la falsa creença en el perpetu progrés que ens permet continuar fent el que sempre hem fet. Ho estem veient diàriament. Des que vaig començar a escriure aquesta novel·la, han esclatat dues guerres, perquè, com a humans, sempre ens hem fet mal uns als altres, i això ja no canviarà. Ho tenim ben arrelat en el nostre ADN. Podem perdre aquestes llibertats com la granota en l’olla d’aigua calenta que no s’adona que està pujant la temperatura –tot i que sembla que científicament no és cert–. Però sí, no apreciem els canvis perquè són graduals i perquè pensem ingènuament que el sentit comú prevaldrà. Exactament. Veus un país civilitzat al qual admires, i que Trump té moltes possibilitats de tornar al poder, mentre algunes veus diuen que no passa res, que no canviarà res perquè la democràcia és forta. La part dolenta és que sí que passen coses, i la democràcia s’està debilitant. En fi, el feixisme està en l’aire i no n’existeix un que sigui suau, perquè els que el defensen el que volen és un poder absolut. Això és el que penso com a escriptor. Com a pare em sento una mica més optimista, perquè tinc fills per tirar endavant. El títol fa referència a una epifania que té Eilish en la qual se n’adona que la fi del món, tal com ens l’han explicat, com un cataclisme monumental, no és més que un mite, perquè la fi del món passa cada dia i es repeteix i es repeteix. Per apreciar-ho no hem de fer més que encendre la televisió. No, soc ateu. Soc un rebel. Vaig néixer en una Irlanda teocràtica dominada per l’Església, tot i que vaig passar la meva infància i l’adolescència amb els últims espeternecs d’aquest poder. Des d’aleshores he sigut testimoni de com s’ha convertit en un país postcatòlic, cosmopolita i europeu, en una revolució silenciosa que es pregunta què significa ser irlandès. La novel·la té lloc a Irlanda, però alhora és també una novel·la molt global. Totes les meves novel·les tenen el mateix objectiu: trobar un sentit al fet que som aquí, en mig del silenci enorme de l’univers, i fer-ho amb la màxima dignitat, tot i que a l’univers li importi una merda. No sé què dir-te. Et puc explicar com era viure a Irlanda del Nord en el moment àlgid del conflicte, perquè la meva família vivia a prop de la frontera i compràvem a Derry perquè era més barat. Vaig veure torres de vigilància, soldats amb metralletes, carrers amb tancs i militars que apuntaven a la gent i, en el seu moment, em semblava normal. No vaig ser conscient que trepitjava aquest terreny a l’escriure la novel·la, però imagino que alguna cosa ressona dins seu. El que ens fa únics és la nostra relació amb la llengua anglesa. Perquè potser els anglesos van colonitzar l’illa, però nosaltres colonitzem l’idioma reinterpretant-lo, posant com a base l’estructura del nostre idioma autòcton, l’irlandès. Amb això vam donar a l’anglès més llibertat i un gran lirisme expressiu. Sí. Ells no han arribat als nostres dies només per les seves obres, sinó també per l’energia que van imprimir a la cultura, per la seva manera de jugar amb el llenguatge. No fa falta que hagis llegit Joyce per conèixer-lo. Joyce a Irlanda és com l’aigua que beus. Si ets capaç de doblegar l’idioma lliurement, tens un poder filosòfic per qüestionar el món. No pots descriure una realitat complexa com la del món amb frases simples, sinó que cal enredar el llenguatge per donar-li un sentit.

El més llegit