Eduard Fernández: "La passió és un defecte millorable"

Tres Goya a casa i de segur que caurà –almenys– una nominació pel seu estratosfèric treball a Marco, la història de l’impostor que durant anys va afirmar haver estat al camp de concentració de Flossenbürg, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño, o pel superèxit El 47, la gesta del conductor d’autobús de Torre Baró que va segrestar un bus per portar-lo fins a aquest barri heterogeni, de Marcel Barrena, totes dues a la cartellera. Eduard Fernández (Barcelona, 1964) ho fa (gairebé) tot, i hi ha consens a l’hora de pensar que ho fa bé. És irreconeixible a Marco. Calb, envellit, amb 19 quilos més. Me’n vaig anar de l’olla amb el menjar. Vaig arribar a no poder caminar molta estona perquè em feia mal l’esquena. Anava parant, com els vells. Però la dificultat va ser entrar en el que hi havia dins d’Enric Marco. Era un narcisista brutal, algú amb una ferida molt profunda [va néixer en un psiquiàtric]. El terreny en què treballo està entre el que el personatge sap d’ell mateix i el que l’actor sap del personatge i ell no. És el que es fa a teràpia, ¿no? Parlant d’"el que hi ha dins", diuen que ha canviat molt vostè. He sigut molt patidor, però ara estic bé. Eduard Fernández patint... He sigut molt insegur, tímid, amb certa dificultat per a la sociabilitat. La continuo tenint. Celebro els aniversaris amb sis o set, res més. I hi va haver moments en què no podia sortir a l’escenari. Abans de començar a interpretar el monòleg Todas las canciones de amor [un homenatge a la seva mare, dirigit per Andrés Lima] gairebé em moro. Amb els anys i la teràpia, estic una mica més tranquil. M’atreveixo a mirar-me la cara. Els altres, en canvi, li tornen una imatge de l’intocable. Agraeixo les crítiques positives, però m’afecten relativament poc. Les negatives sí que m’afecten: em quedo tota la nit pensant per què aquell o aquell altre diu que no vaig fer bé una escena. Però l’altre dia em veia a Marco –el treball més complicat que he fet mai– i em vaig dir: "Hòstia, mira el que has aconseguit en la vida". Només el 7% dels actors viuen de la professió. I vostè n’és un. Soc un privilegiat de l’hòstia. Dic els nos que vull, que són bastants. Però no sé per què els directors em volen a les seves pel·lícules. "Ho faràs bé", em diuen. "Jo no en tinc la seguretat", els contesto. He de treballar molt, però molt, per després atrevir-me a ser lliure. ¿Què vol dir "lliure"? El més bonic de la professió és arribar a prop del precipici i llançar-t’hi sense saber ben bé què passarà. En l’àmbit personal, ¿ha anat molt fins a l’abisme? Sí. I el que no hagi viscut tampoc en tinc la necessitat. He viscut coses molt dures, he estat molt confós. Enric Marco es va passar la vida mirant a un altre costat i sense callar. Jo crec que està bé afrontar el que passa, i no intentar canviar-ho, que és quan canvia. Un individu dur, ¿eh? De dur, no gens. Puc ser agosarat, tinc molt humor i també mala hòstia, però ja no la trec pel broc gros. Si em ve un director amb un ego desmesurat que em diu com fer una escena i jo penso que no està ben enfocada, li paro els peus. Fora del set, ¿què li fa ensenyar l’ullal? La injustícia profunda i descarada. Reclamo l’honestedat, tot i que sigui la del fill de puta. A mi allò de "m’agrada la fruita" no. Si et vols carregar la sanitat, digues-ho i encaixa que et posin del revés. Jo soc d’esquerres, francament, i tampoc m’agrada la tonteria del progre que s’embala. Si fos president del Govern, proclamaria: "Un any sense frases fetes ni eslògans". A veure si deixem un espai al cervell per pensar per nosaltres mateixos. Amb Catalunya també té una relació una mica problemàtica. A mi em va doldre molt no poder portar el monòleg sobre la meva mare [Todas las canciones de amor], o almenys que algú em digués el perquè. L’antiga direcció del Lliure no es va portar bé. ¿Quina diria que és la seva pàtria? Jo em sento molt de Barcelona. Arribo a la ciutat i sé que soc a casa. He comprat la part dels meus germans del pis dels meus pares a la Sagrada Família. I dels estiuejos entre Haro (La Rioja) i Barbadillo del Mercado, m’emocionen els seus paisatges. El de Castella especialment. Pasolini deia que el desert és el lloc on va l’ànima. ¿La seva ànima entén els temps? Hi ha coses que no entenc, i no en tinc cap interès. Soc menys apassionat. Començo a pensar que la passió és un defecte millorable, o per limitar-lo al llit. L’important és estar tranquil.

El més llegit