Secrets i relacions tòxiques

"La noia del tren va canviar la meva vida", reconeix Paula Hawkins quan es compleixen 10 anys des que va debutar amb aquest thriller psicològic que es va convertir en un fenomen fulgurant, amb 27 milions d’exemplars venuts i portat al cine amb Emily Blunt en el paper protagonista. Nascuda el 1972 a Zimbàbue, on es va criar, es va mudar a Londres el 1989 i viu a cavall de la capital britànica i Edimburg. És aquí on troba més tranquil·litat per escriure i on ha presentat la seva nova novel·la, L’hora blava (Columna/Planeta), en què torna a utilitzar un recurs marca de la casa, la del narrador poc fiable. "Ningú ho és. Tothom menteix sobre si mateix", assegura. No són les seves úniques armes novel·lístiques. "No faig finals feliços", es reforça; les seves protagonistes "solen ser dones" i tendeix a "escriure sobre persones complicades i difícils" perquè "a la novel·la negra no n’hi sol haver d’amables ni de fiables, i en la realitat, ¿qui no coneix algú problemàtic?". Tot això es compleix en L’hora blava –tot i que aquí introdueixi un coprotagonista masculí–, novel·la embolicada en secrets, gelosia, relacions tòxiques i malaltisses, devocions malsanes i personatges inestables i d’ànima torturada. En la trama, l’artista Vanessa Chapman es refugia de les pressions del món de l’art en una petita illa imaginària d’Escòcia que queda incomunicada quan puja la marea. La seva veu arriba sobretot a través dels seus diaris i de la seva amiga metge Grace, que la va cuidar a l’emmalaltir de càncer i morir, i és marmessora del seu llegat, que protegeix a capa i espasa. Més encara quan es descobreix que el suposat os animal trobat a l’illa amb què la pintora va crear una escultura és humà i continua sense resoldre’s la desaparició fa anys del seu marit, infidel i malgastador, amb qui mantenia una relació d’amor-odi. Tot i que "volia escriure de l’art i d’una artista, l’os em va donar el punt de partida per fer una novel·la negra". A Hawkins la va inspirar una casa solitària en una illa de la costa francesa, similar a les que hi ha a Escòcia. "Vaig pensar quin tipus de persona voldria anar a viure a un lloc així. I vaig veure que el meu personatge havia de ser una artista que hi trobés un paisatge on ser feliç, sentir-se lliure, sense lligams ni exigències dels altres, sense estar influïda pel seu marit ni per les galeries d’art o el públic. Un lloc on s’ha d’adaptar al clima, a la marea… i ha de pagar-ne un preu: tallar la relació amb la gent", explica davant l’atmosfera inquietant que ha creat, amb ecos de Rebeca, de Daphne du Maurier. Hawkins sembla que es reflecteix una mica en el seu personatge perquè també va patir la pressió després del seu primer èxit. "Sabia que el que fes després ho mirarien amb lupa. Per a mi, la satisfacció està a millorar el que escric, no a tenir moltes vendes, perquè segurament no repetiré les de La noia del tren", assumeix, obra que ara Planeta rellançarà en edició especial pels 10 anys. Després van venir A foc lent, Punt cec i Sota l’aigua. Abans havia sigut periodista 15 anys i escrit sota pseudònim quatre comèdies romàntiques per encàrrec. "Mai ho vaig sentir meu ni tenia gaires lectors. No soc romàntica ni divertida. On em trobava còmoda era en la novel·la negra", un gènere que creu que atrau perquè "apareixen misteris i coses que et fan por i permeten explorar les teves pròpies sensacions al llegir-les", argumenta Hawkins, lectora de Tana French, Denis Lehane o Cormac McCarthy. No creu que tot ésser humà sigui un assassí en potència. "La majoria no mataríem ningú, però és cert que quan llegeixes casos als diaris veus gent que semblava normal i ha fet coses terribles, com una dona que va convidar els seus familiars a dinar i els va enverinar amb bolets…", explica l’autora, que afegeix que "la imatge de desesperació i terror" d’El gos, una de les pintures negres de Goya, que va veure al Prado, li ve sovint al cap. Dones artistes Per a la Vanessa "va robar" coses d’artistes com les pintores Joan Eardley i Sylvia Paul i l’escultora Barbara Hepworth, i es va fixar en com algunes van ser menyspreades i tractades de manera diferent respecte als seus col·legues homes. Cita la pintora Lee Krasner, a qui "es va ignorar una mica per ser la dona de Jackson Pollock", els dos exponents de l’expressionisme abstracte. "Va arribar a un punt en què no li va agradar el que havia fet i literalment va destruir la majoria de les seves obres. Va deixar les peces trencades a terra i se’n va anar, i al tornar va veure que podia fer alguna cosa: un collage meravellós. Com ella, el meu personatge podia crear a partir de coses trencades". I afegeix una il·lustrativa anècdota: "A l’escola, el professor va seleccionar una de les seves pintures dient: és tan bona que ningú pensarà que està feta per una dona".

Secrets i relacions tòxiques

L’escriptora Paula Hawkins, autora del supervendes ‘La noia del tren’, presenta a Escòcia la seva nova novel·la d’intriga, ‘L’hora blava’, en què torna a utilitzar un recurs marca de la casa, el del narrador poc fiable. «Ningú ho és. Tothom menteix sobre si mateix», assegura.

El més llegit