Fernando Amat: "La meva feina era comprar el que m’agradava. Una feina fantàstica, ¿no?"

Un recorregut ràpid amb Fernando Amat (Barcelona, 1941) per l’exposició ‘100 objectes d’Ikea que ens hauria agradat tenir a Vinçon’ explica de meravella què va ser aquesta botiga del passeig de Gràcia per a Barcelona. Diverses dones reconeixen Amat i s’acosten a ell com si fos un ídol pop. No està malament per a un botiguer. La mostra, comissariada per Juli Capella, estarà al Disseny Hub Barcelona fins al 23 de febrer. La primera setmana va rebre 5.000 visitants, una quantitat molt notable. Comprava, que és més interessant que vendre. Jo rarament venia, m’escaquejava sempre perquè no era un bon venedor i n’hi havia que ho feien molt bé. El Juli és tan amic que de vegades em posa una mica massa amunt. Potser m’avenia amb un dissenyador i no m’agradava el seu treball , i al contrari, trobava un producte que m’agradava molt i quan coneixia el dissenyador era un pesat. Però a mi només m’importava el producte. Si veia una cosa que m’agradava, la comprava i ja està. Rares vegades vaig poder comprar alguna cosa perquè fos simpàtic el dissenyador. Va ser una mica una cosa casual. Vaig estudiar fins a quart de batxillerat [últim curs del batxillerat elemental, dels 10 als 14 anys] i després vaig començar a treballar a Vinçon perquè era del meu pare. El meu germà [Juan] també. Estàvem tot el dia tocant coses. Unes ens agradaven i d’altres no tant. Quan va morir el nostre pare, el meu germà i jo ens vam adonar que el que estàvem intentant vendre potser no era el més adequat. El meu germà va començar a ocupar-se més de les vendes, i jo, de les compres. La meva feina va passar a ser buscar coses d’aquí i de fora que m’agradessin. Una feina fantàstica, ¿no? La millor del món. Per això, si sortia del despatx a la botiga i algú em preguntava alguna cosa, me’l treia una mica de sobre. Sobretot en fires. Anava amb el meu nebot Sergi, fins a sis o vuit a l’any, de València a la Xina. Recorríem les fires de principi a final. Potser ens costava cinc dies, però ho miràvem tot. Acabàvem esgotats, però era emocionant. Els primers anys de ser a Vinçon feia alguna feina fora de Vinçon. Feia, per exemple, els aparadors d’una botiga d’electrodomèstics del passeig de Gràcia, i això potser serveix com a resposta. Cada mes havia de fer l’aparador, però cada mes volien que hi posés neveres, que era el que venien més. Un mes posava la nevera més alta a un costat i feia que anessin baixant d’alçària cap a l’altre. El mes següent, al revés. I petites variacions d’això perquè no podia fer gaire cosa més. A Vinçon vam descobrir que els aparadors serveixen perquè la gent entri a la botiga, no perquè es fixi en un objecte. Ens funcionava que fossin estranys i fins i tot absurds. En vam fer algun amb productes que no eren a Vinçon. La gent es parava, mirava, reia... i entrava. No. És una admiració totalment sincera. La primera vegada que vaig anar a una botiga Ikea va ser a París i vaig descobrir que estava molt d’acord amb el que l’empresa fabricava. No l’espifiaven gaire. Sí. N’hi ha més dels necessaris. Coses que segurament no hauria d’haver comprat, però que vaig comprar. Sobretot coses rares. Amat no para de tocar i mirar el got amb forma de petit barril en el qual li han servit un tallat a la cafeteria del Disseny Hub. ¿Li agrada? "Està bé –diu–. I mira que hi ha gots desastrosos, com els de tub, que van estar tan de moda". Sí, sí. Sempre havia tingut una taula i quatre eines per fer alguna cosa. Quan va tancar Vinçon, el taller es va anar ampliant i en els últims cinc o sis anys m’hi he dedicat bastant. Sempre que faig alguna cosa, ho fotografio i ja tinc uns 300 o 400 projectes. És clar. I una cadira és una de les coses més difícils de fer. Des d’una solució per a una porta que falla fins a una llitera, sempre coses amb què m’ho passo bé i per a amics, família, coneguts... Mai facturo. Ara m’he ajuntat amb un altre jubilat i fem coses. No parlem gaire, però ens entenem bastant. Estem fent una cosa que potser serà la més interessant que hauré fet, per rara. Ell viu a Mataró i té amics o familiars que tenen alguna cosa a veure amb una església de la ciutat. Per a la part alta del campanar ens han demanat uns bancs, perquè quan conviden persones a veure tocar les campanes es puguin asseure. Ja tenim el prototip i ara l’hem de portar allà a veure si va bé, si no balla... Que ens l’aprovin. Tot no, però molt sí. He après a contenir-me bastant. He comprat cada cosa... Coses que no utilitzaré o que no estaven tan bé com pensava. La meva primera opció és anar a Servei Estació, perquè, a part que tenen coses que estan bé, ho tenen tot. Dos pantalons. Me’ls he d’arreglar amb la màquina de cosir perquè els pantalons sempre em queden llargs i he d’arreglar els baixos. Sí. Ens vam equivocar, no vam entendre Madrid. I, si l’haguéssim entès, potser no hauríem obert aquesta botiga. Va ser un error portar a Madrid els mateixos productes que teníem a Barcelona. A part, la botiga era molt bonica, però una mica estranya, no tenia un bon accés. No hi caic. El que em passa molt és que em ve algú i em parla d’una cosa que va comprar a Vinçon i que encara té. Fa dos dies una persona em va dir que tènia tot el joc de plats que havia comprat a Vinçon, que no se li n’havia trencat cap. Bé, aleshores jo faig la broma: per això vam tancar, perquè no renovaves els plats. Bastant. Tot i que no entenia gaire bé la mecànica de les regates al principi. Aquest no sé si haurà servit per a res en aquest aspecte. Em sembla que ha sigut un fiasco.

El més llegit