Eren les 22.15 hores quan, en un raconet del Palau de Vistalegre de Madrid, una jove de 16 anys va dir al seu pare entre bots: "No entenc què diu, però m’agrada". Era allà per ell, barceloní en acollida. Mentre ell corejava fins a l’última paraula en català, ella ballava. No li va caldre parlar-lo per disfrutar d’un concert que, potser, si s’hagués produït en una altra ciutat, no hauria cridat tant l’atenció. Ahir a la nit, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) va aconseguir una fita: reunir 10.000 ànimes a la capital per cantar els seus grans èxits. Dues hores en què la música va guanyar el pols a la política.