El terror de la violència patriarcal

No hi ha manera de comprovar si té raó, però Pedro Martín-Calero sosté que la persona més sorpresa pel Premi a la millor direcció ex aequo que va obtenir al Festival de Sant Sebastià gràcies a la seva òpera prima no és cap altra que ell mateix. "Com sol dir-se en aquests casos, per a mi ser present en la competició ja era prou recompensa", admet. "Al cap i a la fi, El llanto no només és el meu primer llargmetratge, també és una pel·lícula de terror", afegeix en al·lusió a la falta d’atencions que el cine catalogable dins d’aquest gènere sol patir en els certàmens cinematogràfics de prestigi. Des del seu triomf a Donostia fins a la seva arribada a la cartellera aquesta setmana, en qualsevol cas, la seva pel·lícula ha passat per dos festivals més, el de Sitges i la Seminci de Valladolid, i en tots dos ha rebut la més calorosa de les acollides. "Suposo que connecta amb la gent perquè, en aquesta, el que causa el terror no són bitxos d’un altre planeta ni coses per l’estil", opina sobre aquest èxit. "Són pors molt reals, que ens preocupen, ens fan mal i ens fan perdre el son a tots". El llanto retrata per parts tres dones pertanyents a dues èpoques diferents i separades per milers de quilòmetres –encarnats per l’espanyola Ester Expósito, la francesa Mathilde Ollivier i l’argentina Malena Villa– que són sotjades per un mateix ens maligne i invisible amb una manifestació física que és, almenys inicialment, tan sols el so terrible d’un lament plorós. "La idea va sorgir de poc més que una imatge, una jove que balla en una discoteca", recorda el val·lisoletà, que també esmenta l’escriptora Mariana Enríquez entre les fonts d’inspiració de la pel·lícula. "Quan vaig compartir amb Isabel el que tenia al cap, la vaig convèncer perquè m’ajudés a donar-li forma". Isabel és Isabel Peña, al seu dia guanyadora de dos premis Goya al millor guió amb Rodrigo Sorogoyen –per El reino (2018) i As Bestas (2022)– i coguionista d’El llanto mà a mà amb ella, Martín-Calero va convertir la pel·lícula en una al·legoria sobre els terrors que el patriarcat pot arribar a representar. "Utilitzem una amenaça sobrenatural com a metàfora a través de la qual parlar del dolor que la violència contra les dones provoca tant en les mateixes víctimes com en els que les envolten, de l’escepticisme i la desconfiança dels quals elles són objecte i de com aquesta violència, si no s’atura, es propaga entre generacions", explica el director. "Adoptar les maneres pròpies de les pel·lícules de terror ens va servir com un mitjà per parlar de coses importants sense necessitat d’adoctrinar l’espectador, i apel·lant directament al seu inconscient". Purament instintiu Confessa no ser un gran coneixedor de la retòrica del cine de gènere, però ningú ho diria al revisar tant els videoclips que al seu dia va rodar per a artistes com The Weeknd, Hinds i Territoire com els seus espots publicitaris per a Adidas i Honda, entre altres marques. "Recordo que hi havia els que em deien: ‘Has de dedicar-te a explicar històries de terror’, però per llavors el meu ús de les eines visuals pròpies d’aquest tipus de ficcions era una cosa no deliberada sinó purament instintiu". La publicitat mai va ser la seva vocació, però reconeix estar-li molt agraït. "Treballar en aquest sector em va salvar econòmicament en una època en què estava malvivint i, sobretot, em va ensenyar moltíssim; gràcies a això vaig aprendre a tenir molt en compte la concisió perquè, al cap i a la fi, un anunci ha d’explicar una història en uns quants segons". La utilitat de les lliçons salta a la vista: en El llanto, Martín-Calero exhibeix una precisió narrativa i estilística imponent, en virtut de la qual aconsegueix generar tensió dramàtica pràcticament en cada pla del film. La nova pel·lícula ha sigut produïda per Caballo Films, companyia cofundada per Sorogoyen en la gènesi de la qual també va participar el mateix Martín-Calero. "Rodrigo va oferir diversos consells molt valuosos després de llegir una de les primeres versions del guió i posteriorment va donar algunes opinions més quan estàvem en la fase de muntatge. Som vells amics, tant a ell com a la Isabel els vaig conèixer a l’Escola de Cine de Madrid". El d’El llanto, comenta, no és el primer guió que escriu al costat de Peña. "Ja vam treballar en un el 2016, i fer-ho ens va servir per adonar-nos que compartim una sensibilitat, uns referents i un sentit de l’humor". El text, una ficció distòpica, es manté guardat en un calaix i allà es quedarà, almenys de moment. "Caldria fer-li diversos retocs per poder utilitzar-lo. Tot i que, ben pensat, ¿qui sap?".

El més llegit