"Alejandro Sanz: Cal relativitzar les coses; estic treballant amb una psiquiatra"

Tot i que aquesta entrevista no és per a la secció del cor del diari, cal dir que ‘Palmeras en el jardín’ parla d’un idil·li impossible i que fa pensar en una relació seva molt concreta i cubana que va quedar enrere (l’artista visual Rachel Valdés), ¿no és així? Crec que és molt evident. Jo sempre he sigut molt autobiogràfic amb el que escric, però no sempre se sabia a qui anava dirigit. En els temps que corren, tothom ho sap gairebé tot de tothom, i és més fàcil ubicar les coses. En aquesta cançó soc bastant explícit per una qüestió purament poètica. És l’única manera autèntica d’expressar el dolor, perquè, si l’amago, em fa la sensació que no soc totalment honest amb mi mateix. En la cançó, ella és a l’Havana i vostè parla de la Cibeles i li diu: "Yo siempre seré Madrid". ¿Ha desitjat desfer algun equívoc, una idea d’Alejandro Sanz molt vinculat a Miami i allunyat d’Espanya? Bé, Madrid és on vaig néixer i on em vaig criar, i on estic vivint ara. Sense ànim de donar ni treure res a cap lloc. Em sento molt andalús també, i Miami el vaig sentir també molt meu tot el temps que vaig passar allà. No renuncio a res, però sí que reivindico Madrid, perquè és on soc. La cançó té una melodia clàssica, del seu estil, però amb una sonoritat subtil i arranjaments mínims. ¿Marca el camí de noves cançons i de l’àlbum que vindrà? No necessàriament. Aquí la idea bàsica era que els arranjaments es portessin a la mínima expressió. Hi ha hagut fases en la meva carrera que era al contrari: més grandiloqüent en arranjaments, molts músics. En aquesta ocasió volíem prioritzar la melodia i la lírica, amb arranjaments que no distraguessin. A partir d’aquí, m’agradaria treure almenys tres o quatre de senzills abans que surti en àlbum, que serà en la primera meitat de l’any vinent, com a molt tard a la primavera. L’any que ve hi haurà gira i vull renovar molt els repertoris. Fa l’efecte que ve d’un període estrany, en el qual ha compartit missatges desconcertants: ruptura amb el seu ‘management’ històric, un àlbum intimista i gairebé anticomercial que no va presentar en directe (‘Sanz’, 2021) i ara el canvi de discogràfica, d’Universal a Sony Music. Hi ha una part premeditada en tot això, i una altra de molt visceral. De sobte, el cos em demana trencar amb determinades situacions que crec que han completat una etapa o que ja no em satisfan, i necessito reptes nous, motivar-me. Vaig sentir que havia perdut la il·lusió i les ganes de fer música i havia de remoure tot això. Va ser un cúmul de coses que al final van culminar en aquella espècie de manotada virtual. El maig del 2023 va alarmar els seus seguidors amb aquell missatge en la xarxa X: "No estic bé", "estic trist i cansat". Aquell va ser el moment en què em vaig trencar, però ja venia d’abans. Em vaig adonar que m’havia passat tota la vida intentant complir les expectatives de tothom i que jo em posava sempre últim en les prioritats. Reconec que vaig posar aquell tuit sense pensar gaire en l’enrenou que causaria. Me’n vaig anar a dormir i l’endemà hi havia un enrenou enorme i no sabia com reaccionar. Vaig posar un altre missatge en què deia que estava bé, però realment no estava tan bé. ¿I què va fer llavors? Cal posar-se en mans de professionals, prendre decisions i relativitzar les coses. Estic treballant amb una psiquiatra. Medicació i totes aquestes coses. Abans, els artistes no parlaven d’aquests temes. Ara hi ha més comprensió, potser perquè afecten el comú dels mortals. Doncs sí, li passa a tothom. Perquè el meu pare anés al metge, ja no et dic per una qüestió mental, sinó per qualsevol cosa, s’havia de veure molt malament. El tema mental era tabú fins fa molt poc. Fa sentir-se culpable qui ho pateix, i no vols que sembli que pretens fer pena. És complicat. Tot el que sigui parlar-ne i normalitzar-ho em sembla bo. Atès el seu nivell de fama, ¿ha pogut sentir en algun moment que s’allunyava del nivell terrenal i que això podia comprometre la seva creativitat com a creador de cançons? Les emocions són terrenals i sempre les sentiran, perquè un desamor, un enamorament, un dolor, una ferida..., tot això no hi ha pedestal que et salvi de patir-ho. Allí continua fluint la font de les cançons. Però, bé, mantenir els peus a la terra és una bona idea. ¿Alguna vegada s’ha deixat atordir per l’excés d’elogis? Cada vegada que em comencen a elogiar massa ja em començo a témer el pitjor (riu). No, més que l’elogi, el més greu és quan comences a apartar-te del que per a tu és important. En la meva carrera, és la música i tot el que hi estigui vinculat. Quan s’enterboleix amb temes de la indústria i deixes entrar un altre tipus de coses és quan perds l’interès i tendeixes a desconnectar-te. Sis dels deu àlbums més venuts, escoltats o descarregats el 2023 a Espanya van ser d’artistes llatinoamericans. ¿Espanya està traient partit de l’auge llatí? Durant molt temps va ser al revés, només els artistes espanyols anaven a Amèrica i ningú venia cap aquí. Però aquests artistes ara són globals, tenen una plataforma molt més gran allà, la seva regió d’influència és molt més àmplia, al mateix continent, i amb els Estats Units i la seva enorme població de parla hispana. Hi ha alguns hàndicaps a Espanya, però es pot fer molt més. Rosalía va obrir una porta interessant, però hi ha gent que ve del flamenc i fa música urbana que, amb una mica de suport, ho podria fer pujar tot un esglaó més. La música està canviant constantment. Sempre hi ha hagut música bona i dolenta, i cançons amb lletres que avui no et creuries. ¿La cancel·lació està creant límits en l’art que abans no existien? Estem en un procés en què això es porta a un límit i després se suavitzarà. És física pura. Però apujarem els estàndards una mica, era necessari fer-ho. Amb més de 30 anys de carrera, ¿alguna cosa l’ha descol·locat del que passa ara? Algunes coses m’agafen a contrapeu i, abans que me n’adoni, ja han passat. Però m’agrada, perquè la música està viva i tot pot passar.

"Alejandro Sanz: Cal relativitzar les coses; estic treballant amb una psiquiatra"

«Vaig veure que m’havia passat la vida buscant complir les expectatives dels altres»

«El tema mental era tabú fins fa molt poc. Fa sentir-se culpable qui ho pateix»

El més llegit