Miró i Matisse, dos revolucionaris vitalistes a BCN

A finals dels anys 20, Henry Matisse va patir una crisi creativa i una depressió que el va portar a deixar de pintar durant un any mentre es qüestionava la seva pròpia obra. Llavors es va dedicar a estudiar a casa seva uns quadros de Joan Miró –23 anys més jove que ell– que li havia deixat prestats el seu fill Pierre, marxant de l’artista català des de 1934, que va ser fonamental en la difusió de la seva obra a Nova York i va fer de pont entre els dos artistes. Van ser aquestes pintures, algunes de les quals Matisse va guardar a la casa de París durant una dècada perquè va coincidir amb la Segona Guerra Mundial, les que van estimular una "revolució en el seu pensament" i el van inspirar per "reiniciar" el seu enfocament artístic, explica l’historiador de l’art Rémi Labrusse, comissari de l’exposició MiróMatisse. Més enllà de les imatges, que fins al 9 de febrer del 2025 explora a fons, a la Fundació Miró, la relació entre els dos artistes, units sobretot pel "vitalisme". Com resumeix el director de la Miró, Marko Daniel, el recorregut tan bonic que proposa la mostra presenta "com van revolucionar la pintura aquests dos grans artistes i com van trencar patrons del passat per introduir noves maneres de ser artista i de veure el món", cosa que encara avui inspira els artistes contemporanis. És, afegeix, "un diàleg inèdit a través d’obres mestres", algunes d’arribades del MoMA de Nova York, del museu Reina Sofia de Madrid, del museu de Grenoble, de les respectives famílies i de col·leccionistes privats. La influència i l’admiració van ser mútues. Ja en la dècada de 1910, en els anys de formació a París, en el seu cercle d’artistes francesos i catalans, i després de nou en la dels anys 40, el surrealista Miró (1893-1983) havia mirat i admirat Matisse (1869-1954) i havia expressat l’interès que tenia pel fauvisme i tot el seu color que havia consagrat el mateix Matisse. Volia, havia escrit el pintor barceloní, crear obres que tinguessin "un esperit fauve però dins de la poesia, que recordin en certa manera les bones teles de Matisse, però sobrepassant-les", i que fossin més "espectaculars". "No es tracta d’un mestre i un deixeble, ni d’algú que imita l’altre –recalca el comissari–. Hi ha una energia compartida, produïda des d’abans de conèixer-se i després per la relació entre els dos, un estímul recíproc de dos artistes que comparteixen intuïcions. Les seves obres no s’assemblen, però sí que fan l’efecte de comunicar-se entre si". Com a exemple d’aquest "xoc visceral", Daniel assenyala dues teles de l’última sala, una al costat de l’altra: El guant blanc (1925), de Miró, i Vista de Notre-Dame (1914), de Matisse. "Tots dos són sobre fons blau, però són dos blaus tan diferents que ofereixen un diàleg molt potent. Són dues maneres excepcionals de representar l’art que trenquen l’espai i deixen enrere els límits". Per al pintor francès, Miró era "un pintor de debò". Per al català, Matisse era "un grandíssim pintor". Com va explicar el 1942 Matisse al poeta Louis Aragon, amic de tots dos, Miró "pot representar qualsevol cosa a la tela; ara bé, si en un punt determinat hi ha col·locat una taca vermella, pots estar segur que és allà, i no en cap altre lloc, on ha de ser. Treu-la, i el quadre cau". Assenyala aquesta frase a la paret, acompanyada de diverses pintures del català en què destaquen taques vermelles, a l’última sala de l’exposició, patrocinada per la Fundació BBVA i coproduïda al costat del museu Matisse de Niça, que va acollir primer el projecte. Labrusse persegueix els llaços entre els dos. Com la cultura catalana i la fascinació per la llum i la vida rural del Mediterrani. Miró admirava Mont-roig del Camp, i Matisse, Cotlliure, a prop de la frontera francesa, bressol del fauvisme, i el 1917 Miró ja va veure una obra del francès en una exposició a Barcelona, i en una altra de 1920 de les galeries Dalmau hi van exposar tots dos. Sobretot, però, el que els va acostar va ser "la dimensió crítica de l’art que proposaven", apunta el comissari. "Van intentar desconstruir una tradició, qüestionar un estil i la manera de percebre les imatges. Matisse, amb el concepte d’estètica decorativa, que anima els objectes, i del vitalisme, i Miró, amb l’assassinat de la pintura tradicional –afegeix–. Tots dos van compartir aquell moment de ruptura, de qüestionar una tradició de molts segles de representació de figures reconeixibles, i els caracteritza una reconstrucció, un recomençament, com deia Matisse". Fase de crisi D’aquella fase de crisi del francès se’n mostren els "fracassos", que malgrat això li van donar un èxit internacional. "Ja no acceptava la seva producció de postguerra, unes pintures clàssiques i reaccionàries com les de carregoses odalisques molt cotitzades al mercat, deia Miró. Se sentia atrapat en aquest camí i el 1930 va deixar de pintar per tornar a començar per un camí no traçat, el de grans decoracions arquitectòniques". Malgrat ser de generacions diferents, es van professar admiració mútua i les dues famílies van estrènyer llaços fins al punt que van intercanviar regals –pintures dedicades i inèdites a Barcelona–, uns per a la neta de Matisse i un altre per a la Maria Dolors, filla de Miró. I tenien amics en comú, escriptors com el surrealista André Breton, l’esmentat Aragon i el gendre del francès, Georges Duthuit. Una fotografia els recorda el 1936, enraonant a la terrassa d’un cafè parisenc.

Miró i Matisse, dos revolucionaris vitalistes a BCN

La Fundació Miró explora la relació entre el pintor fauvista i el surrealista a través d’un diàleg inèdit entre obres mestres procedents de Nova York, Madrid, Grenoble, les respectives famílies i col·leccionistes privats.

El més llegit