Joni Mitchell surt de les ombres

Va sortir de gira per última vegada el 2000 i set anys després va treure el seu àlbum final, Shine, i es va confessar avergonyida de l’evolució de la indústria de la música. Hi ha una puresa en la mirada de Joni Mitchell a la creació artística que sembla poc compatible amb els usos i costums del mainstream. O així ho considera ella. Però, precisament per això, la seva producció i la seva aura resulten irresistibles als ulls d’un nombre creixent d’admiradors moderns. Trobadors folks i narradors pop es confessen subjugats pel subtil però sever art poètic i musical d’aquesta autora compositora canadenca un dia adoptada per la comunitat bohèmia hippy de Laurel Canyon, que aquest cap de setmana farà una doble aparició històrica, a punt de complir 81 anys (el 7 de novembre) i reposada després d’alguns revessos de salut, amb concerts al Hollywood Bowl, de Los Angeles. Un llibre acabat de publicar a Espanya, Desde ambas caras (Libros del Kultrum, traducció d’Elena i Cristina Vilallonga del volum tret en anglès el 2014), brinda un retrat de l’artista amb molts relleus, fruit de tres entrevistes fetes el 1973, el 1979 i el 2012 per la seva amiga, creadora polifacètica, Malka Marom. Tornar a començar L’obra es tracta d’una franca conversa en la qual veiem Joni Mitchell oberta a la cavil·lació sobre la seva obra i discutint certes idees sobre la seva persona i la seva figura artística. Disposada als judicis durs, té clavada la incomprensió percebuda pels seus àlbums més audaços (quan es va acostar a la seva manera al jazz, com "un nou afluent") i rebutja el clixé que la presenta com una "princesa màgica". Va sobreviure a la pòlio als nou anys i a un aneurisma als 71 (quan va haver d’aprendre de nou a parlar i a caminar), i l’últim que desitja és ser etiquetada com la damisel·la fràgil i vulnerable que canta cançons dolces. Roberta Joan Anderson, Joni Mitchell, és aquella artista que va rebutjar un milió de dòlars per actuar a Las Vegas, tot i que reconeix en el llibre que després se’n va penedir. "La tonteria de voler ser íntegra, com sempre, ¿saps?", riu. La rara avis que diu no fiar-se de les multituds i que quan va actuar en el festival de l’illa de Wight (1970) va agrair que fos de nit, gairebé a les fosques, perquè preferia no veure el paisatge humà. "Un públic tan nombrós només és allà per l’esdeveniment, o sigui que reps un caos, no un públic captivat". Contra els elements I, en el fons del seu cor, el gran trauma: una maternitat juvenil que no es va veure capaç de gestionar i que va derivar en l’entrega en adopció d’una nena (amb qui es trobaria tres dècades després). "Soltera i desemparada", es recorda en el llibre. "En aquella època, aquest fet era el mateix que haver matat algú. Va ser molt i molt difícil. Em vaig trobar persones realment cruels, la gent es va portar molt malament amb mi". Tampoc va estar gaire fi el seu posterior marit, Chuck Mitchell (de qui prendria el cognom), que, segons diu, li deia tonta per costum (cap novetat: per a la seva mare, Joni sempre va ser una gandula). Tot això, en fi, va configurar un mapa de ferides emocionals crucial per entendre la seva entrega a les arts, a la pintura i a una noció de la cançó a la qual va aplicar els principis impressionistes, explorant harmonies poc habituals i arranjaments que defugien les convencions i que enfurismaven molts músics. A Both sides, now, un dels seus clàssics, parlava de veure la vida des de diferents angles. "Va sorgir del meu cor trencat, després de perdre la meva filla", confessa a Malka Marom, que va guardar llargament, amb gran lleialtat, el secret d’aquella primerenca maternitat, de la qual la premsa es va fer ressò el 1993 per una xivatada (ben remunerada) d’un excompany d’habitació de la cantautora. Els vents són ara favorables a Joni Mitchell. Figures de l’escena moderna com Taylor Swift, Lorde, Lana Del Rey, Harry Styles i Phoebe Bridgers versionen i elogien les cançons d’àlbums de capçalera com Blue (1971) i Court and spark (1974). L’última edició dels premis Grammy li va rendir honors fa uns mesos i el cineasta Cameron Crowe anuncia un biopic en el guió del qual fa tres anys que treballa braç a braç amb ella, i el paper central del qual (en la seva versió madura) interpretarà Meryl Streep. I ella, al seu torn, està donant la sorpresa reapareixent (amb comptagotes) als escenaris, acompanyada per còmplices com la cantant country Brandi Carlile, reposant-se així de la malaltia i disposant-se a curtcircuitar una vegada per totes aquella percepció de Joni Mitchell com a fràgil poetessa del folk.

El més llegit