El Nobel de literatura se suma a l’‘onada coreana’

La concessió del premi Nobel de literatura 2024 a Han Kang, anunciada dijous passat, pot ser llegida com la culminació del procés que ha portat Corea de Sud a convertir-se en una de les més importants potències culturals del món set dècades després del final de la guerra que va devastar el país a mitjans del segle XX. Aquesta conquesta de l’hegemonia cultural, primer en l’àmbit asiàtic i després en la resta dels continents, és el resultat d’unes polítiques governamentals específiques dissenyades per reforçar la posició de Corea del Sud en el concert internacional a través del denominat poder suau, un concepte que engloba, entre altres accions, l’exportació de tecnologia i de continguts culturals i d’entreteniment. A finals dels 90, l’èxit assolit per les sèries de televisió i les cançons pop sud-coreanes en altres països d’Àsia oriental va fer que es comencés a parlar de l’onada coreana, o hallyu, una expressió que al·ludia a l’augment de la popularitat de la cultura contemporània del país del kimtxi. Amb l’arribada del nou mil·lenni, el fenomen es va estendre a la resta del món incloent altres àmbits com el cine, els videojocs, la gastronomia i la moda; un blitzkrieg cultural en tota regla que, a més de generar importants ingressos per si mateix, ha servit per donar una empenta a l’exportació d’altres productes i per multiplicar l’arribada de turistes. Difícilment podrà presentar-se Han Kang com un peó del Govern de torn en aquesta sofisticada ofensiva: al·lèrgica a l’exposició pública (s’ha negat a comparèixer davant dels mitjans des de l’anunci del guardó), l’escriptora de Gwangju no només no s’ha adherit mai al corrent que s’ocupa de vendre el miracle sud-coreà, sinó que, en novel·les com Actes humans, ha assenyalat amb valentia cap a les zones més fosques de la història recent del seu país. Però, tot i així, és innegable que el premi Nobel, el primer de les lletres coreanes, serà una eina que les autoritats miraran d’utilitzar per projectar la literatura del país fora de les seves fronteres, com ja han fet, de manera exitosa, amb el cine i amb la música. Edats d’or del cine coreà El cine sud-coreà va viure la seva primera edat d’or en els anys 50 i 60, amb la guerra entre les dues Corees com a teló de fons. D’aquesta època són títols clau com La criada, inusual thriller psicològic que seria versionat el 2010 per Im Sang-soo i la trama del qual ha inspirat altres pel·lícules sud-coreanes, així com la rellevant trajectòria de les dues primeres dones directores coreanes, Park Nam-ok i Hong Eun-won. La segona edat d’or va arribar en els 90 i la va capitalitzar Kim Ki-duk. Durant anys, tant en festivals com en sales d’estrena, va ser el director coreà per excel·lència. Pel·lícules com La isla i Samaritan girl el van consagrar i semblava que no hi havia un altre cineasta del país asiàtic. La seva estrella va anar declinant. Les seves cintes, cada vegada més extravagants i precàries, van deixar de suscitar el mateix interès internacional, però el relleu estava garantit amb Bong Joon-ho (Memories of murder, Paràsits), Park Chan-wook (Sympathy for Mr. Vengeance, Old boy) i Kim Jee-woon (Encontré al diablo). Ki-duk va morir a la ciutat letona de Riga el 2020, víctima de la covid. Tot i que va debutar com tots ells a mitjans dels 90, el prolífic Hong Sang-soo, capaç de presentar cada any un film a Cannes, un altre a Berlín i un altre més a Locarno o Sant Sebastià, és l’últim a arrasar. Concís i minimalista, filma gent bevent i parlant sobre temes importants o més mundans. A la platja sola de nit i El hotel a orillas del río són algunes de les seves pel·lícules més reconegudes. Ha establert una bona relació amb Isabelle Huppert, protagonista de tres de les seves pel·lícules, entre elles la penúltima, Necesidades de una viajera. Corea del Sud no només genera cineastes de prestigi. A la televisió té una altra de les seves cartes més comercials. L’èxit d’El juego del calamar, sèrie sobre un violent concurs de supervivència, va arribar el 2021, dos anys després del triomfal desplegament dels Paràsits de Joon-ho (amb Oscar inclòs); ara tindrà experiència immersiva a Madrid a partir del 24 d’octubre. Chan-wook s’ha afegit a la causa televisiva amb dues sèries internacionals: La chica del tambor, segons la novel·la de John le Carré, amb Florence Pugh, i El simpatitzante, sobre un espia nord-coreà infiltrat, amb Robert Downey Jr. en el seu repartiment. K-pop, poció per dominar Una tonada a l’estil Disney que desemboca en un punxant rap, greus gruixos i un gir r’n’b per posar a ballar la multitud, per exemple, tot això en una mateixa cançó, acompanyat de coreografies per imitar al mil·límetre a les xarxes. El k-pop tritura i compacta els recursos del hit occidental creuant estils musicals i construint un cànon propi en mode turbo, d’alt rendiment. Amb la vista posada en la conquesta planetària, en contrast amb el nipó j-pop (el seu germà gran), que es va avançar en el temps però que no ha anat més enllà del (imponent) consum local. Els orígens del k-pop se situen en els 90, amb figures incipients com Seo Taijo and the Boys, però ha sigut ben entrat aquest segle quan ha fet el salt. Recordem l’èxit de Gangnam style, del rialler raper-cantant PSY, el 2012. En aquells anys ja es distingia l’anomenada onada coreana (o hallyu), amb estrelles com la cantant coneguda com a BoA, el primerenc èxit al Japó de la qual va donar el senyal que creuar les fronteres de Corea del Sud era possible. Va ser l’avançada de les especialitats del k-pop. D’una banda, les boy bands, amb BTS al capdavant (èxits com DNA), EXO, BigBang o Seventeen. I en un altre flanc, els girl groups, com Twice, Girl’s Generation, Ive i el més dominador de tots, Blackpink, quartet ja incrustat en el mainstream internacional, que ha gravat duets amb dives del calibre de Dua Lipa, Lady Gaga i Cardi B (i una d’elles, Lisa, amb Rosalía), i que ja hem pogut veure dues vegades actuant a Barcelona, al Palau Sant Jordi. El k-pop ha crescut barrejant el coreà i l’anglès (i l’impur konglish), i ha generat un fenomen fan intens i fetitxista amb un culte a l’objecte físic (discos en múltiples gammes de colors marxandatge infinit) i la proliferació de seguidors obsessius, els sasaengs, coneguts per la seva inclinació a envair l’esfera privada dels seus ídols. Representa un sector industrial fomentat des del mateix Govern coreà. I a les seves estrelles no els falten els patrocinis privats: BTS és ambaixador de Hyundai i les integrants de Blackpink s’han vist vinculades, juntes o per separat, a marques com Chanel, Dior, Yves Saint Laurent, Samsung o Bvlgari.

El Nobel de literatura se suma a l’‘onada coreana’

Amb el nou mil·lenni, el fenomen es va estendre a la resta del món

Una sofisticada estratègia orientada a l’exportació de continguts ha convertit Corea del Sud en una potència cultural hegemònica en música i cine, ratificada ara amb el premi a Han Kang.

El més llegit