Mathias Énard: "La literatura compensa els informatius freds i terribles"

Vostè va viure fa anys a Berlín i hi ha tornat fa molt poc. ¿Aquesta novel·la neix d’aquesta experiència? Neix d’un moment molt concret. Fa anys em van donar un premi important a Alemanya i l’entrega se celebrava a Weimar. El dia abans van organitzar un sopar de gala al petit castell d’Ettersburg, un pavelló de caça on Schiller havia escrit María Estuardo. Un dels assistents, que havia sigut president del Bundestag, em va explicar que l’última vegada que havia sigut allà va ser el 2005 amb Jorge Semprún, amb motiu del 60è aniversari del camp de concentració de Buchenwald, que es trobava a poc més de mitja hora d’allà a peu. La meva sorpresa va ser enorme. Sabia que Buchenwald era a Weimar, però m’era molt difícil relacionar aquell petit castell tan encantador, amb el seu jardí ben cuidat, situat als turons més bonics del món amb el camp de concentració. Enmig de la bellesa i la cultura hi havia el mal. Allà vaig pensar que havia d’utilitzar-ho com a punt de partida o punt final d’una història sobre el segle XX, que és el que és aquest llibre. Vaig investigar, vaig ser a Buchenwald, vaig llegir tots els discursos de Jorge Semprún, de qui havia sigut amic i llavors... va començar la guerra d’Ucraïna. Això em va donar una nova perspectiva i em va fer pensar que necessitava complementar la història del matemàtic amb la del desertor. A la novel·la utilitza la imatge de dos bolígrafs units amb una goma que tracen un mateix dibuix. ¿És això? Són històries paral·leles que mai es troben, però, en la ment del lector, s’estableixen reaccions entre l’una i l’altra. És sobretot una novel·la antibel·licista, tot i que no ho exhibeixi. No enarbora cap bandera, és veritat. La literatura no està per a l’obvietat, sinó per a la profunditat, i això no s’aconsegueix amb lemes. Cal mostrar les coses d’una manera indirecta, veure com els personatges es relacionen amb la seva pròpia història i amb el món on viuen. Aquí pretenia mostrar la violència de la guerra i com es pot deixar enrere, si és que es pot. Aquest llibre retrata el gran moment del comunisme com a utopia política. Ara és una cosa que ens sembla molt llunyana, però per a molts homes i dones va ser molt important, font de grans ideals, però també d’enormes decepcions, quan molts d’ells van descobrir als anys 50 que el comunisme de l’URSS no els portava enlloc, com li va passar a Semprún. Paul Heudeber, el meu matemàtic, agafa un altre camí, hi creu com si fos una religió. A les seves novel·les se sol recolzar en diferents disciplines, com l’antropologia, les relacions internacionals i la música. Aquí fa servir les matemàtiques, ¿no s’estava ficant en un vesper? De jove vaig estar a punt d’estudiar matemàtiques a la universitat. Sempre em van interessar molt i en els últims anys hi he tornat perquè em semblen una manera molt interessant de relacionar-se amb el món, una manera de moure’s entre el nostre món interior i la realitat externa. Un personatge llança una bonica metàfora: "Tots estem connectats com una sèrie de números, tot i que no sapiguem ben bé per què". Això és una realitat, també matemàtica. Tenim aquests conjunts de números, alguns d’infinits, i no sabem bé que són: si són fruit de la nostra imaginació o tenen una vinculació directa amb nosaltres. Això és un fet, el perquè és una altra cosa. Un altre dels moments significatius de la novel·la és l’experiència de la caiguda de les Torres Bessones, que retrata com el quilòmetre zero de la fòbia d’Occident cap al món àrab que tan eficaçment està utilitzant l’extrema dreta. És un fenomen clau del canvi de segle. Recordo que abans de l’11-S es parlava del final de la Història. En els 90 es deia: ja està, hem guanyat, el capitalisme pur, bonic i perfecte s’ha ocupat de tot. Però xoquen dos avions i tothom ha de revisar les seves idees. Sempre és així, hi ha corrents, moviments de la història invisibles per als ulls que estaven allà preparant la màxima violència possible. El 7 d’octubre del 2023 també va ser un d’aquells moments per als israelians. ¿Com a gran coneixedor del Pròxim Orient, imaginava que pogués passar una cosa així? Recordo que llavors estava en un festival d’historiadors, especialitzats en aquesta zona, i ningú ho podia creure. Com tampoc em cap al cap el que va venir després a Gaza o ara al Líban. El pitjor sempre està per arribar. Aquesta potser és una pregunta per a un politòleg, però creu que pot passar de ser un conflicte regional a un de global. De moment sembla que els russos s’han decidit concentrar en el seu i no aprofiten la situació per moure fitxes al Pròxim Orient perquè ja tenen un os dur de rosegar a Ucraïna. Si no fos per això, hauria recolzat l’Iran i això ho hauria canviat tot perquè és el que van fer en tots els anys de Guerra Civil a Síria. El conflicte ha quedat enquistat durant 50 anys i ve de més enrere, 70 anys llargs. Recordo haver vist documentals dels 70 en què un combatent palestí assegurava que això se solucionaria abans de l’any 2000. Gran profeta. ¿La literatura serveix d’alguna cosa, en un context així? La literatura pot fer pensar els individus i, sobretot, despertar-los sentiments. Què sentim davant el desemparament total de la guerra, quina responsabilitat tenim davant d’això i com ens movem en aquest món. La literatura serveix per compensar les imatges dels informatius freds i terribles que ens mostren cossos destrossats, però no les històries i les vides que hi ha darrere d’aquest horror.

Mathias Énard: "La literatura compensa els informatius freds i terribles"

L’escriptor francès, vinculat a Barcelona, arabista i premi Goncourt, publica ‘Desertar’ (Random House / Empúries), una novel·la antibel·licista que furga en les grans guerres del segle XX i que interpel·la el lector amb brillantor i profunditat.

«La matemàtica em sembla una manera de moure’s entre el món interior i la realitat externa»

El més llegit