El longeu Henri Cartier-Bresson (Chanteloup-en-Brie, 1908-Montjustin, 2004) no va ser anomenat l’ull del segle XX perquè sí. Amb la seva càmera, una Leica compacta de 35 mil·límetres, va documentar episodis històrics de la centúria passada (per exemple, la Guerra Civil espanyola, tot i que en aquella ocasió amb una màquina de filmar; l’alliberament de França; el funeral de Gandhi a l’Índia; l’ascens al poder de Mao Zedong a la Xina; la crisi dels míssils a Cuba) i va retratar no poques de les seves celebritats (de Coco Chanel a Truman Capote, de Simone de Beauvoir a Alberto Giacometti, de Colette al Che Guevara). Alhora, va elevar la fotografia de carrer amb una tècnica, un sentit artístic i una filosofia (la captura de l’instant decisiu) fora de sèrie. Potser les seves imatges de la quotidianitat de les persones són més rellevants que les de grans esdeveniments i personatges. No sabem si aquell home congelat en l’aire va aconseguir el seu objectiu de creuar un bassal parisenc sense mullar-se els peus (diríem que no); sí que sabem que la instantània creuarà eons.