Xerrades sobre exili i guerra de Herta Müller i Wajdi Mouawad

No van poder ser més oportuns els dos plats forts de la jornada inaugural de la Biennal de Pensament, que fins al 13 d’octubre celebra la seva quarta edició a diferents espais de Barcelona. Sobre l’exili i l’herència de les dictadures comunistes de l’Europa de l’Est va versar la conversa de Cecilia Dreymüller amb la nobel de literatura Herta Müller, i sobre l’exili i la guerra del Pròxim Orient va versar la conversa de Laura Serra i Oriol Broggi amb el dramaturg Wajdi Mouawad. Tant Müller com Mouawad són exiliats veterans, o si ho prefereixen refugiats, un grup social planetari que creix ràpidament i no té aparences que frenarà. D’origen romanès, Müller, i d’origen libanès, Mouawad. Ja no és notícia en la biennal, però cal consignar-ho: ple en les dues sessions a la plaça de Joan Coromines del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb públic fins i tot fora del perímetre condicionat com a auditori. Mouawad (Beirut, 1968), autor de moltes obres que ha representat Broggi al capdavant de La Perla 29, va viure una epifania en una classe d’improvisació quan estudiava teatre a Montreal. La seva família, cristianomaronita, havia fugit del Líban el 1977 a causa de la Guerra Civil, primer a París i finalment al Canadà. Improvisació vol dir improvisació. El tema era una parada d’autobús. "Vaig representar una escena en àrab perquè va ser el que em va sortir en aquell moment –va explicar Mouawad–. I l’escena va acabar amb una massacre". Fins a aquell moment no havia sigut conscient que portava un trauma. Van ser el seu professor i els seus companys els que li van fer notar que no era tan normal que hagués viscut bombardejos i que hagués vist morts. "Les persones esborrem els traumes sovint", va justificar. En pla, ‘sí, el meu pare em pegava, però no era per a tant’. El silenci dels seus pares a les preguntes que van seguir va fer que comprengués que hauria d’escriure el que havia viscut la seva família perquè no ho trobaria escrit enlloc. Mouawad va explicar que va ser educat en l’"odi profund" a israelians i palestins. I que es va reeducar com a autor per escriure allò que la seva "tribu" havia fet malament. "Que israelians i palestins expliquin la seva part –va dir–. Em sembla molt més difícil explicar la tribu pròpia que les altres tribus". Des d’aquest punt de partida, el sempre encomiable principi artístic d’emmerdar-se un perquè la resta de la narració resulti creïble i eficaç, Mouawad ha desenvolupat una obra que intenta trencar "la cadena d’odi al que és diferent" i busca la "reconciliació", segons Broggi. Però passa que fa un any Hamàs va atacar Israel, que des d’aleshores Israel ha devastat Gaza i que recentment Israel ha ampliat al Líban la guerra oberta, en aquest cas contra Hezbol·là, se suposa. "El nivell d’odi, d’injustícia i d’humiliació és tal que parlar de reconciliació em sembla insultant", va assenyalar Mouawad. Optimisme impossible Un text de Teresa de Jesús en el qual la monja exposa la seva crisi de fe i que decideix mantenir-la perquè vol tenir fe l’orienta. "És impossible ser optimista, però seguiré perquè el teatre pot ser una forma de memòria cap al futur –va indicar–. Potser és útil a pròximes generacions". A més de dramaturg, Mouawad és actor, cosa que sempre rendeix en un escenari. Herta Müller (Nitchidorf, Romania, 1953), negre de peus a cap excepte pel jaspiat de la jaqueta, i coronat el cap amb un envejable tall bop color ala de corb, va entroncar amb l’actualitat a propòsit de l’herència dictatorial en alguns països d’Europa de l’Est. Un assumpte que coneix bé, no debades va fugir de la Romania de Ceausescu a Alemanya Occidental el 1987. "La transició d’una dictadura a una democràcia sempre és difícil, ho saben bé vostès –va interpel·lar la concurrència–. Els problemes són que la mentalitat es perpetua en el subconscient de la gent i que els antics funcionaris estan interessats a mantenir les seves prebendes. Per això ara veiem que hi ha rebrots dictatorials en forma d’extrema dreta en països com Hongria, Polònia i Romania". Tot i que l’extrema dreta no només va com un coet a l’antic Est. "Moltes persones a tot arreu no saben què fer amb la llibertat", va dir. Respecte de la guerra a Ucraïna, Müller la va atribuir al fet que Vladímir Putin no reconeix els països de l’antic bloc soviètic que no s’han independitzat a les seves ordres. Müller vol crear un museu de l’exili a Berlín. A més de les víctimes mortals de l’Holocaust, hi va haver durant el nazisme centenars de milers de víctimes ja que van haver de tocar el dos per ser jueus o homosexuals o militar en el partit polític equivocat, va enumerar succintament l’escriptora. Van ser vides trencades per la fugida, que va portar crisis nervioses i suïcidis. "A Alemanya pots trobar museus dedicats a gairebé qualsevol cosa –va dir Müller–. Però no a l’exili. Crec que Alemanya li deu aquest museu a aquestes persones". Mentrestant, Müller reflecteix en la seva obra l’angoixa de l’onada de refugiats sirians, el futur dels quals queda en mans de funcionaris que "no tenen temps per percebre’ls com a individus". Ella, almenys, parlava alemany quan va escapar a Alemanya.

Xerrades sobre exili i guerra de Herta Müller i Wajdi Mouawad

La nobel de literatura va reclamar un museu de l’exili a Berlín i el dramaturg d’origen libanès es va mostrar desesperançat davant «el nivell d’odi, injustícia i humiliació» al Pròxim Orient.

El més llegit