El britànic Mike Leigh és un expert a l’hora de situar personatges extrems en l’àmbit del cine social i realista, i no ha tingut mai objeccions per retratar persones desagradables; la protagonista de la pel·lícula amb què aquest any competeix a Sant Sebastià, Mi única familia, és un exemple paradigmàtic de les dues tipologies. Encarnada per Marianne Jean-Baptiste, que ja va treballar amb el director a Secrets i mentides (1996), Pansy és una dona permanentment hostil i furiosa, que escup el seu verí i la seva ràbia a qualsevol que es creui en el seu camí, ja siguin membres de la seva família, dependentes de magatzem o clients del supermercat. La seva crueltat resulta inicialment còmica però també hi ha una cosa inquietant en aquesta, en tant que evidencia tant patologies psicològiques com agonia física. Mentre la contempla, Leigh ens empeny a preguntar-nos si som capaços de sentir empatia per una persona que és rotundament desagradable, i l’agressivitat de la qual no és sinó la conseqüència inevitable de molt dolor.