Morir-se, estar morint-se, és una part ineludible del procés de viure. Sens dubte, una de les més rellevants. I la tossuderia amb què solem negar-nos a assumir-la tan sols és contraproduent, perquè la presència de la mort fa que la vida sigui més interessant. Això últim, gairebé literalment, es diu en un moment de Los destellos, que és el tercer llargmetratge de Pilar Palomero i el millor dels tres amb diferència; ahir es va presentar a concurs al Festival de Sant Sebastià, i de moment no s’ha vist en el certamen cap altra pel·lícula de veritat capaç de plantejar-li batalla per la Concha d’Or. La seva peripècia argumental és una mort, però el seu veritable assumpte és més aviat el fulgorós rastre, o els esclats, que l’existència d’aquells a qui estimem va deixant en el seu trànsit cap a deixar de ser. "És una cosa que jo mateixa vaig sentir quan va morir el meu pare", ens confessa la saragossana. "Va ser una sensació gairebé epifànica. Estava increïblement trista, però alhora era molt conscient de la vida. De sobte el cafè tenia més sabor, i el sol brillava de manera més intensa. He posat molt de mi mateixa en aquesta pel·lícula. Hi ha mil maneres diferents de fer cine, però a mi només em surt fer-ho des de les entranyes".