Una sala que va marcar una època

Ara respon per Paral·lel 62, abans va ser Barts, i més enrere en el temps, Artèria, i Scenic, i Chic Studio... I, per descomptat, Studio 54 (1980-1994). Parlem del racó del Paral·lel en què un dia s’havia alçat el teatre Espanyol i que als anys 80 va senyorejar com a temple discotequer disruptiu, importat des de la matriu novaiorquesa per l’empresari Mike Hewitt a l’haver arribat a un acord amb el propietari de l’immoble, Matías Colsada, el rei de la revista. En aquell Studio 54 barceloní (materialitzat després d’un intent fallit a Madrid), tot era més gran i més alt: el sostre de la pista estava a 15 metres, l’aforament era de més de 2.000 persones, l’equip de llum i so deixava bocabadada la clientela, la música era la més cool de l’època i a les zones fosques i coves passaven coses que no passaven en altres clubs de l’època. A tot aquest gloriós historial es consagra la festa celebrada ahir a la nit, amb motiu del 44è aniversari del club. La celebració va tenir lloc a Paral·lel 62, sala on encara es poden observar aspectes estructurals de l’enyorada discoteca, i el guru de la nit no va ser cap altre que Raúl Orellana, el que va ser discjòquei resident de Studio 54 des de 1982 fins al final. ¿Cal explicar a les noves generacions el que va representar tot allò? "Clar, Studio 54 va simbolitzar un canvi en la manera de sortir, amb una sensació de més llibertat i que es podia fer qualsevol cosa, i vestir com volguessis", rememora Orellana. "Va coincidir amb un canvi musical, l’auge de l’electrònica, res a veure amb la disc music dels 70: Depeche Mode, The Human League, Duran Duran... Aquesta va ser una de les raons per les quals el DJ original, Richie Kaczor, que va venir de Nova York, va marxar i vaig entrar jo". Canvis a la cabina En efecte, Kaczor, el DJ que, el 1978, a l’Studio 54 de Manhattan, passaria a la història per treure una fosca cara B de I will survive de Gloria Gaynor, convertint-la en èxit i en himne, va ocupar la cabina barcelonina al principi, entre 1980 i 1982. Però en tot just un parell d’anys els temps havien canviat, Kaczor no es va adaptar i va ser el seu reemplaçament, Orellana, qui va propulsar l’enlairament de la sala. Aquest DJ nascut a Granada només tenia 19 anys quan va començar a ocupar-se dels plats. Venia de punxar al Centre Cultural dels Exèrcits, el San Jorge, de la plaça de Catalunya, i va prendre nota de la manera de barrejar cançons de Kaczor. "Vaig veure que les posava juntes, canviava els tempos i no s’havia d’esperar que acabés un tema per posar-ne un altre. Em vaig fixar en allò i vaig pensar: ¡quin cabró! Així doncs, no hi havia canvis bruscos i la gent no deixava de ballar. Era com si sonés una única cançó tota la nit". En els seus inicis, el local Studio 54 va imposar una política d’accés famosa pel seu halo de duresa, amb "un tipus a la porta que decidia: tu sí, tu no", recorda, dècades després, Orellana. "Allò convertia el fet d’entrar a la discoteca en una cosa important. Al tipus amb pinta estrafolària igual el deixaven entrar, i al de la corbata, no. Però a la llarga no va funcionar: el més estrafolari potser era el que no tenia un dur". Hi havia sessions de tarda, per als més jovenets (de 14 a 16 anys) i un canvi de perfil notori a les nits. Temps en què "els èxits duraven més que ara, potser un any". Alguns van marcar època i avui són clàssics: Blue Monday, de New Order, "tema underground que sortia de l’estàndard de la música de ball". Aquelles festes ‘queer’ El club es va guanyar la seva reputació de Sòdoma i Gomorra sota la bola de miralls. "Passava de tot, sí", admet Raúl Orellana. "A la part de dalt hi havia uns nínxols, quatre o cinc, que eren famosos, on la gent anava a fotre’s mà i més". Studio 54 va acollir incipients festes gai, dècades abans que es parlés de col·lectius LGTBIQ+. "Des de la cabina jo veia com es posaven les botes, gent fent de tot, una cosa molt heavy". Ell mateix no es quedava gaire enrere. "Des de la cabina, els DJ miràvem a la pista, vèiem una nena que ens agradava i a un col·lega que ens portava la beguda li dèiem: ¡aquella! La pujava i llavors ella decidia qui li agradava", relata. Però matisa: "No érem allà per això, sinó per punxar i que la gent s’ho passés bé i, tot i que tot era molt boig, érem més normalets i molt més professionals del que nosaltres mateixos pensàvem". La sala es va convertir en escenari de concerts llegendaris: l’estrena a Espanya de The Cure, el barceloní de Depeche Mode i una Tina Turner en crisi (just abans del seu renéixer amb Private dancer). I The Smiths, New Order, Soft Cell, Nina Hagen, Ultravox, Siouxsie and the Banshees, Echo & The Bunnymen, Sade... Fins que el 1994, una "molt mala gestió econòmica", apunta Orellana, va acabar amb Studio 54, convertida en Chic Studio de la mà de la discoteca Chic, de Sant Cugat. Enrere quedava tota una era, l’esplendor d’un club amb un l’esperit que va sintetitzar el títol del documental portat a terme el 2022 per Jorge Rodríguez Nada que ver con todo lo demás.

El més llegit