El retorn sense cosificar d’un mite eròtic dels 70

Més enllà de l’anècdota que Emmanuelle (1974) fos, amb L’últim tango a París, la pel·lícula que va provocar l’interès viatger de milers d’espanyols a l’altra banda dels Pirineus, arrasant a les taquilles dels cines del sud de França i Andorra quan la dictadura franquista es començava a esllanguir, aquella pel·lícula d’erotisme soft per a paladars burgesos, protagonitzada per Sylvia Kristel i dirigida per Just Jaeckin a partir de la novel·la homònima d’Emmanuelle Arsan, es va convertir en tot un fenomen sociològic i mediàtic: ¿Quantes butaques de vímet i suport ample i arrodonit es van vendre aquells anys al darrere de la fascinació originada pel pòster del film, en el qual Kristel apareix amb els pits a l’aire, un collaret de perles, llenceria fina i botes de cuir asseguda en una cadira coneguda des d’aleshores com a butaca pavo real o butaca Emmanuelle? ¿Hi havia una fantasia sexual masculina més gran que la del coit al bany de l’avió en ple vol? Era, i és, un relat d’estètica repolida i estampes eròtiques superades pel temps. Però té una innegable importància en clau històrica, ja que va permetre veure coits en avions i seduccions diverses en escenaris luxosos de Bangkok, a més de trencar algun tabú sexual, quan aquesta imatgeria era només permesa en l’anomenat cine per a adults. Emmanuelle es va estrenar amb total normalitat al món –aquí uns anys després, el gener de 1978, acabada la censura–, de manera que un ampli espectre de públic va poder veure allò que fins aleshores estava prohibit o limitat al cine clandestí. La història d’Emmanuelle –així es diu també la seva protagonista, àlter ego de l’escriptora euroasiàtica Emmanuelle Arsan–, una jove acabada de casar que viatja a Bangkok per reunir-se amb l’home, un diplomàtic francès que assegura que no és gelós, va tenir un ampli recorregut; massa, tenint en compte les limitacions de la proposta. Amb una vegada n’hi ha prou, però tantes continuacions i derivacions van acabar per convertir la premissa original en un pur artifici: Emmanuelle II. La antivirgen i dues entregues més amb Kristel; les sis de la franquícia d’Emmanuelle negra, protagonitzada per Laura Gemser; atzagaiades com Emmanuelle y Lolita –sense cap relació amb la novel·la de Nabokov–, i uns quants exploit amb Gemser, com Violencia en una cárcel de mujeres: ¡Emmanuelle infiltrada en una presó per investigar els guàrdies corruptes! Actriu d’alta volada Aquestes pel·lícules són un clar exemple d’erotisme conservador i de cosificació femenina. En ple segle XXI, acostar-se de nou al personatge creat per Arsan havia de partir d’una premissa radicalment diferent. I no només per tot el que ha passat després del #Me Too, sinó també perquè aquell cine dirigit a la mirada de voyeur masculina ja no té, ni socialment ni artísticament, raó de ser. Per això, qui s’ha atrevit a fer reviure Emmanuelle és Audrey Diwan, l’anterior film del qual, El acontecimiento, va adaptar la novel·la del mateix títol d’Annie Ernaux sobre les dificultats d’una jove per avortar a la França dels 60. La mirada de Diwan és per descomptat feminista, no fa falta dir-ho, perquè el 2024 només podem acostar-nos a aquest mite eròtic d’un altre temps des d’aquesta perspectiva. No hi ha cosificació ni voyeurisme gratuït, sinó una permanent exploració del sexe i del desig per part de la nova Emmanuelle que encarna Noémi Merlant. L’escenari és ara un hotel de luxe de Hong Kong, al qual la protagonista arriba per avaluar la satisfacció dels clients. Naomi Watts és la responsable de l’hotel, i Will Sharpe –que hem vist a la sèrie The White Lotus–, el misteriós client per qui Emmanuelle sentirà una atracció estranya i esquiva. Merlant és una actriu francesa que ja ha confirmat els seus alts vols internacionals. Ha intervingut en TAR, juntament amb Cate Blanchett, i en Un año, una noche, el film d’Isaki Lacuesta sobre l’atemptat terrorista a la sala parisenca Bataclan. Ha dirigit diverses pel·lícules, ha protagonitzat París, distrito 13 i va ser la pintora seduïda pel seu model a Retrato de una mujer en llamas. Una carrera ferma que es corona amb l’arriscada comesa de traslladar l’estereotip d’Emmanuelle a la realitat sexual i social del moment. Totes les seqüències de sexe –la iniciació amb una jove asiàtica, la masturbació acariciant-se amb glaçons, el plaer que pot sentir quan és observada– advoquen per tornar el cos i el desig femení a un pla de llibertat que, en els temps de la primera Emmanuelle, era impensable.

El retorn sense cosificar d’un mite eròtic dels 70

La nova ‘Emmanuelle’, dirigida per Audrey Diwan i interpretada per Noémie Merlant, inaugura aquest divendres l’edició 72 del Festival de Cine de Sant Sebastià i arribarà a les sales espanyoles el divendres 27. El repte és abordar el plaer en l’era posterior al Me Too.

El més llegit