Dels ‘pijos’ als ‘cayetanos’

"Estoy llorando en mi habitación / Todo se nubla a mi alrededor / Ella se fue con un niño / Tiene un Ford Fiesta blanco / Y un jersey amarillo". A principis del 1985, gràcies al senzill Devuélveme a mi chica inclòs al seu àlbum debut, Hombres G van acostar a les masses la figura del pijo. Anteriorment, el 1966, l’escriptor Juan Marsé ja havia posat el sobrenom a Manolo Reyes, un dels protagonistes d’Últimas tardes con Teresa, de Pijoaparte. No obstant, gràcies a aquesta cançó, David Summers va passar a la posteritat per ser el primer en fer servir el terme de manera aïllada per descriure aquella tribu urbana que, en el frenesí de La Movida, impostava un marcat accent anglès, es movia amb moto per la ciutat i vestia uniformada amb texans, plomes i mocassins seguint l’estil dels joves paninari italians. Temps després, en la primera dècada dels 2000, la RAE el definiria com un adjectiu despectiu i col·loquial que fa referència a una persona que, "en el seu vestuari, maneres, llenguatge, etc., manifesta afectadament gustos propis d’una classe social adinerada". Però el que popularment s’entén per pijo, en realitat, té unes arrels molt més profundes: el canviant univers simbòlic de l’aspiracionalitat i la fina línia entre ser i semblar en una societat desigual formen part de l’ADN del nostre país des de l’època de Galdís. Si bé Hombres G només van posar de moda el terme, el seu impacte va ajudar a fonamentar una imatge que, dècades després, encara dona peu a múltiples interpretacions. A l’assaig Quiero y no puedo. Una historia de los pijos de España, que aquest dimecres arriba a les llibreries de la mà de Blackie Books, Raquel Peláez, periodista i subdirectora de S Moda, analitza amb una mirada profundament analítica i mordaç dos segles de la història espanyola a través de les misèries, grandeses i rigors de les classes més altes. Sense deixar de banda, per descomptat, els que van sucumbir (i encara sucumbeixen) al concepte d’emulació pecuniària, introduït pel sociòleg nord-americà Thorstein Veblen a finals del segle XIX: un mecanisme que porta els estrats més humils a consumir en un intent per imitar els superiors. "El que més m’ha cridat l’atenció mentre treballava en el llibre són les diverses percepcions sobre el pijo. Depenent d’on t’hagis criat o del teu entorn, per exemple,en tindràs una noció diferent. Per això resulta molt complicat definir-lo", assevera l’autora. "És fàcil associar-lo amb aquella tribu urbana dels anys 80 i 90, però el que avui es considera un és una cosa totalment incopsable. Tot i que partim de la base que es tracta d’algú de classe alta, o d’algú que ho fa veure, desitja ser-ho o actua com si ho fos, la visió varia segons la perspectiva de cada individu. A les pàgines finals incloc el testimoni de 12 persones de classe alta i mitjana-alta, i, sorprenentment, cadascú ho entén d’una manera diferent". I afegeix: "Avui, el terme va més enllà d’aquells que, als 80, aparentaven provenir d’una bona família, es disfressaven amb colors pastel i es convertien en caricatures de si mateixos. Ara, molts associen la paraula amb els diners. Si demà la RAE n’hagués d’actualitzar la definició, probablement afegiria una segona accepció que inclogués i, a més, té diners. Vivim en una societat en què la representació és crucial, i existeixen diverses maneres de construir mons simbòlics al voltant d’un mateix, des de la moda i els llocs que freqüentem fins a les persones amb qui ens relacionem. De manera que és molt fàcil aparentar que es disposa d’aquest poder adquisitiu". Amb un arsenal de dades, "evitant facècies i llocs comuns", Peláez ha trigat quatre anys a donar forma a aquestes poc més de 300 pàgines per les quals desfilen personatges tan fascinants com l’aristòcrata i emperadriu consort dels francesos Eugenia de Montijo, la primera influencer en tenir un Vuitton, o aquells ie-ie dels 60 que, al provenir de famílies benestants, es podien permetre una Fender. També hi ha espai per a parelles icòniques com la del canalla Luis Ortiz i Gunilla von Bismarck, amfitrions de la jet set de Marbella, i per a episodis que avui causarien un autèntic terratrèmol a les xarxes socials. Sense anar més lluny, el dia en què Isabel Preysler va posar a la portada d’¡Hola! juntament amb una aleshores nena Tamara Falcó (l’epítom de la pijeria pàtria al segle XXI) per mostrar Villa Meona, la mansió que va comprar amb l’exministre socialista Miguel Boyer al barri madrileny de Puerta de Hierro. Va ser el 1992, quan la recessió econòmica i els contractes escombraries s’acarnissaven amb l’ocupació juvenil. La Gauche Divine Menció a part mereix el regnat d’Alfons XIII, "un fanàtic de la bandera que sempre la portava a sobre i el nacionalisme del qual té un clar vincle amb els cayetanos sorgits després del referèndum català, a qui el grup Carolina Durante va dedicar una cançó." I, per proximitat, l’eclosió d’aquella Gauche Divine que freqüentava Il Giardinetto i Bocaccio sobre la Diagonal: "A Barcelona, a diferència de la resta de ciutats, i en especial de Madrid –on tothom sabia qui era qui, les famílies tenien noms i cognoms i els comptes corrents estaven a disposició del Règim–, va cobrar més importància el capital cultural en detriment del pecuniari i el social. Aquella forma de llibertat, de dissidència davant el franquisme, va trencar amb el classisme imperant en l’època".

Dels ‘pijos’ als ‘cayetanos’

L’assaig ‘Quiero y no puedo. Una historia de los pijos de España’ (Blackie Books), de la periodista Raquel Peláez, ofereix una anàlisi historiogràfica i mordaç de les elits, a través de les seves misèries i grandeses, i estudia el seu impacte en les ambicions socials del país.

El més llegit