Carmen Mola s’acomiada de la saga de la inspectora Elena Blanco

«Necessitàvem una manera de matar inconfusible i se li va acudir a l’Agustín». Així és com Jorge Díaz fa al·lusió a la mort de les germanes Macaya a La núvia gitana (2018) i els primers passos de la inspectora Elena Blanco. Ara s’acomiada del seu emblemàtic personatge durant un dinar amb la premsa a l’Hotel Pestana de la plaça Major de Madrid amb què se celebra l’arribada a les llibreries d’El clan (Planeta), la que serà la cinquena i última entrega, com els tres integrants de Carmen Mola no es cansen de repetir, de la sèrie supervendes de novel·les criminals iniciada amb La núvia gitana i assentada després en l’èxit gràcies a La xarxa propra (2019), La nena (2020) i Les mares (2022). També afirma Díaz que el somni de l’Elena hauria sigut cantar al Festival de San Remo i que té per a cadascun dels seus companys de la Brigada d’Anàlisi de Casos (BAC) una cançó que s’ajusta a la seva història i la seva personalitat. Tot el que comparteixen amb els periodistes Agustín Martínez, Antonio Mercero i ell és interessant, pel que té de trencador entendre la literatura com el resultat d’un treball en equip, una aventura que va començar fa sis anys amb els seus noms i cognoms ocults a l’ombra. Premi Planeta 2021 Des d’aleshores fins ara, les vendes, que ja es compten en centenars de milers, han crescut en progressió geomètrica i han passat moltes coses que han contribuït a consolidar el mite de Carmen Mola dins i fora del paper. Com la resolució del Premi Planeta 2021 a favor seu, que els va permetre per fi revelar la seva identitat –«una cosa que teníem moltes ganes de fer», afirma Martínez, «sobretot perquè no hi havia manera d’explicar per què acumulàvem a casa nostra tants exemplars de les novel·les de Carmen Mola», completa Díaz– i descobrir al món que darrere de la misteriosa escriptora sobre qui tant s’havia especulat s’hi amagaven tres homes, els tres guionistes, amb una de reconeguda carrera en la ficció televisiva i una sòlida trajectòria literària en solitari. La polèmica estava servida: ¿quina seria, per exemple, la postura de les llibreries de dones que havien apostat per la saga, convençudes que era una dona que l’escrivia? I, sobretot: ¿com s’ho prendrien els lectors quan es descobrís l’engany? Cap reacció va ser capaç de minar el triomf. Més enllà d’aquest ràpid repàs dels fets, El clan, que ha nascut amb vocació de desenllaç, és ara el protagonista, la proposta que s’haurà de batre pels primers llocs en les llistes de més venuts tant a Espanya com a Llatinoamèrica, on es publica alhora. En aquesta última aventura de la BAC, tan estimulant i àgil com les anteriors, bateguen amb força les constants vitals a què Carmen Mola ha acostumat el seu exèrcit de fans: molta sang, una arrencada potent, que en aquesta ocasió retrata amb cruesa la realitat dels nens soldats a Libèria, i una allau de girs al voltant del qual Antonio Mercero descriu com el malvat més cruel: «El sistema i la seva monetització de la misèria humana». Si al llarg de les intrigues d’Elena Blanco i el seu equip hem assistit a la denúncia d’alguns dels problemes més candents en l’agenda social –l’estigma de la raça, els ventres de lloguer i els nens robats per a les finalitats més vils en són només alguns d’ells–, a El clan encara s’aborda el més difícil: al cru retrat de la immigració il·legal i el trànsit d’òrgans, s’hi suma la corrupció endèmica de les altes esferes, que serveix al trio d’autors per conduir els seus seguidors fins a un memorable final a l’altura de les expectatives i d’una trama que, com una bona cursa de fons, no ha perdut el ritme en cap moment. Aquesta vegada, no obstant, i malgrat no renunciar a la seva essència, sí que hi ha una cosa que diferencia aquesta novel·la de les quatre que la precedeixen: el fet que siguin els conflictes dels mateixos policies, les seves batalles privades i comptes pendents, les que saltin al primer pla i ens mantinguin en suspens. Ho farà el viatge emocional d’Elena Blanco, que es rendirà davant l’evidència d’estar enamorada, i ho farà el viatge físic i interior del seu company en la brigada Ángel Zárate, que ens reserva una gran sorpresa. «Una trilogia de cinc» «Una trilogia de cinc és la manera perfecta per acabar», assegura Díaz davant del micròfon que canalitza la improvisada roda de premsa a l’hora de les postres. ¿Serà veritat? De moment, tal com han reconegut durant la trobada, Martínez, Díaz i Mercero es disposen a reprendre l’any vinent l’autoria individual, amb tot el repte que implica mesurar-se amb la repercussió que han aconseguit junts. Després ja es veurà. Afirma Díaz que el final d’Elena Blanco no és el final de Carmen Mola. Passi el que passi, el que ja ha quedat demostrat de sobres és la capacitat de tres autors per mantenir el seu ego a ratlla i prioritzar la història per sobre de tot, amb l’estranya i benvinguda convicció que la literatura ha de ser un final en si mateix per arribar a una projecció universal.

El més llegit