Barcelona, far en la carrera de Carlinhos Brown

Abans de respondre a la primera pregunta, Carlinhos Brown desitja deixar clar al periodista que està entusiasmat de tornar a Barcelona, on ha viscut algun episodi grandiós. "Una ciutat que ha sigut un far per a la meva carrera arreu del món", remarca aquest músic de Salvador de Bahia, que va ser percussionista de Caetano Veloso als anys 80, autor d’una vintena d’àlbums, còmplice de Marisa Monte i Arnaldo Antunes en el supergrup Tribalistas, i que avui actua a la sala Paral·lel 62, compartint cartell amb Chambao en la nova cita del cicle Iberoexperia Sessions. El 15 de maig passat es van complir 20 anys d’aquella escena de multituds en un passeig de Gràcia convertit en sambòdrom, en la rua d’obertura del Fòrum de les Cultures, amb Carlinhos Brown erigit en guru i l’alcalde Joan Clos afegint-se a la dansa col·lectiva. "Ho recordo amb molta enyorança i respecte. ¡Una ciutat en la qual fins i tot el seu alcalde surt per ballar!", rememora el músic. "Poc abans de començar, ens van dir que si venien 2.000 persones ja seria històric, però després va començar a venir gent de tot arreu. Va ser màgic per a nosaltres. La primera vegada que vaig cantar en viu Maria Caipirinha". Les cròniques van parlar de 400.000 assistents. ¿Però no creu que potser aquell episodi va oficialitzar una imatge seva molt festaire, fins i tot una mica banal? "Doncs la meva banalitat va donar de mi una imatge neta. En la vida ens angoixen moltes coses i necessitem relaxar-nos. La gent allà va venir amb ganes. Hi va haver molt respecte i molta alegria". Avantguardista i popular El cert és que, més enllà de la seva estampa d’agitador escènic i entertainer de masses, Carlinhos Brown és un fi compositor les cançons del qual han interpretat Caetano Veloso, Marisa Monte, Maria Bethânia, Gal Costa, Milton Nascimento, Rita Lee... El seu currículum és aclaparador i fon l’avantguarda (en el seu primer disc, Alfagamabetizado, el 1996, va treballar amb Arto Lindsay, veterà de la No Wave novaiorquesa) amb la pulsió popular. "Mai he tingut una pretensió elitista", cavil·la. "Puc treballar tant amb Arto com amb Shakira, i amb Angélique Kidjo, Quincy Jones, The Black Eyed Peas... He tingut números u en el rock i he fet música instrumental amb Herbie Hancock. No m’atrau encaixar amb un estil concret. Quan ho fas, és difícil sortir-ne. L’important és entendre la música com un servei". Un altre dels grans amb els quals va treballar va ser Sérgio Mendes, que va morir la setmana passada. Va participar, com a músic i compositor, en la reivindicació del seu estil que va suposar l’àlbum Brasileiro (1992). "Ell llavors ja no feia música brasilera. Vivia a Califòrnia i tenia molt èxit fent música americana. Va venir al Brasil i vam gravar aquest disc", recorda. En l’estil de Mendes hi ha "la mare del ritme que avui tothom toca, un ritme bahià que jo vaig adaptar en una de les cançons d’aquell disc, Magalenha". Mendes, l’últim concert del qual va ser a Barcelona (al Palau de la Música, el novembre del 2023), era "una enciclopèdia de com fer música ben feta i tenir èxit popular". A Paral·lel 62 tocarà "un parell de temes per homenatjar-lo". L’eco ioruba En el seu últim àlbum, Pop xiré (2023), Carlinhos Brown acudeix a l’anomenada axé music, una amalgama estilística sorgida al Brasil a finals dels anys 70, de gran força rítmica, "carnavalesca, però amb espiritualitat", amb arrels en la cultura ioruba. Va començar a practicar-la en les albors de la seva etapa artística, diu. "Teníem 17 o 18 anys, treballàvem en un estudi de gravació fent jingles i vam muntar una banda. L’etiqueta d’axé music va tenir al principi una càrrega pejorativa, però va ser una revolució social i va influir en altres gèneres, com el funk carioca i fins i tot el reggaeton". Al cap i a la fi, el Brasil és un país que musicalment no te l’acabes. Un continent, de fet, com va assenyalar un dia Caetano Veloso. I la seva població consumeix música autòctona en un grau molt alt. "Però alhora és molt oberta, com l’espanyola: Paco de Lucía, Camarón, Rosario o Almodóvar no són estranys. És un país de mestissatge". Interessat pels exercicis d’encreuament de cultures, Carlinhos Brown elogia l’últim àlbum de Beyoncé, Cowboy Carter, audaç diàleg amb la música texana. "És important que una artista com ella, tan urbana, hagi fet un disc així, que recupera la ruralitat de la música, entenent que els moviments musicals pertanyen a la humanitat, no a una ètnia concreta". Com el mateix rock, afegeix. "Qui tingui prejudicis amb els negres i la música negra ha de saber que quan canta rock està cantant música negra". Diumenge apareixerà com a convidat estel·lar en un carnaval a París, "sagrat i profà, com diem a Bahia", i la setmana que ve actuarà en el Rock in Rio, a Rio de Janeiro. Carlinhos Brown no para i el seu verb, sempre positiu i optimista, només es torça quan se li pregunta pel present de la indústria musical. "Avui, amb internet, és més fàcil fer música que abans, el més difícil és que et paguin, perquè els drets d’autor no es respecten com caldria".

Barcelona, far en la carrera de Carlinhos Brown

El músic de Salvador de Bahia, que 20 anys enrere va omplir el passeig de Gràcia amb la seva multitudinària rua d’obertura del Fòrum de les Cultures 2004, torna avui per oferir un concert a la sala Paral·lel 62.

El més llegit