En un panorama literari on la veu del jo cada vegada es fa més present, Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) sempre s’ha situat a l’altre costat, en el camp de la ficció pura. Però això era fins al moment. Amb Ropa de casa (Seix Barral) ha decidit capbussar-se en els seus records per explicar les aventures més domèstiques i íntimes dels seus familiars i amics. I de passada demostra als seus lectors com les seves novel·les, que poden llegir-se com a cròniques de la classe mitjana espanyola a la segona meitat del segle XX, es vinculen a la seva pròpia vida. Per aquestes memòries, que deuen molt a Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg, desfila la pèrdua del pare, militar de carrera, quan ell era un nen; la seva condició de fill de viuda, en un moment en què elles eren un estereotip ben assentat en la societat franquista; els oncles i ties i les seves frases fetes –"Si no ens tornem a veure, ja ens hem vist prou"-; l’avi irredempt carlí... Però també els anys de rebel·lia, quan en els 80 va venir a Barcelona des de Saragossa i de la nit al dia es va convertir en una promesa de les lletres. Gran amic dels seus amics, allà compareixen Enrique Vila-Matas, Bernardo Atxaga, Javier Tomeo, Félix Romeo o José Antonio Labordeta. I al final, tot l’elenc surt a saludar.