Gay Mercader: "Em feia tant fàstic pugnar per artistes que o prenia coca o no podia"

Mai hi havia hagut tants concerts grans i gegants com el 2024, i d’artistes de totes les edats. ¿A què creu que es deu, ara que ja no serveix l’explicació del desembussament de gires immediatament posterior a la pandèmia? Jo pensava que allò de Coldplay [quatre nits a l’Estadi Olímpic el 2023] era un cas únic, però s’està repetint. Els quatre concerts de Karol G al Bernabéu em van deixar bocabadat. I dos de Taylor Swift també al Bernabéu, dos d’AC/DC a La Cartuja... Aquí hi ha dos temes. D’una banda hi ha els clàssics. Molta gent hi va per si de cas, perquè pensa, ‘¿hi haurà alguna vegada més?’, i també per l’efecte Mona Lisa. Al Louvre hi ha mil coses més interessants que la Gioconda, però tothom veurà la Gioconda darrere de tres vidres en què es reflecteixen els flaixos dels japonesos que estan fent fotos, com diu el meu amic Óscar Tusquets. Després hi ha els nous. Tot i que no oblidem els plens en estadis d’Estopa, que no són ni nous ni clàssics. Bé, els nous. Un grup com Imagine Dragons té almenys tres cançons amb més de dos mil dos-cents milions de reproduccions a Spotify, mentre que Highway to hell d’AC/DC està en uns mil cinc-cents milions. La meva generació creixia amb els grups single, single, single, elapé... I ho sabíem tot d’ells perquè hi havia revistes i programes especialitzats. Ara em sembla que hi ha poc contacte entre artista i públic, per moltes xarxes socials que hi hagi, de manera que quan aquesta persona es materialitza sobre un escenari, cal veure-la. Si a això li sumes que no es gasten diners en discos ni en pel·lícules perquè per a això hi ha l’streaming… Hi ha aquí una petita quantitat de diners que es poden destinar als concerts. ¿La síndrome FOMO (fear of missing out, por de perdre’s alguna cosa) existeix o és un sopar de duro? És el que va passar amb Coldplay. Em deia gent que jo sabia que no havia anat a un concert en la seva vida i que necessitava veure Coldplay. Al Roberto [Grima, el promotor] li vaig comentar que quan em vaig assabentar que muntava aquests quatre concerts a l’Olímpic vaig pensar que estava boig, però que una vegada posada a rodar la bola de neu hauria omplert set o vuit nits. I em va dir que sí. ¿És una bombolla? De moment et puc dir que l’any que ve passarà el mateix. Qui busqui una data a l’Olímpic o al Wanda entre maig i agost ho té complicat. Concerts confirmats n’hi ha pocs, però dates reservades n’hi ha moltes i amb percentatges de probabilitat que el concert es faci que no baixen del 70%. Jo estava buscant dos estadis per a un grup i crec que me l’hauré de menjar amb patates [rebutja dir de quin grup es tracta]. Ja és normal a Espanya una àmplia gamma d’entrades diguem-ne prèmium. ¿S’introduiran també els preus dinàmics, fins a ara només assajats? S’acabaran aplicant. És el que passa amb els avions i amb els hotels, ho sé tot i que no viatjo. Els preus aniran en funció de la demanda. Que John Landau, el mànager de Springsteen, justifiqués el preu d’algunes entrades de l’artista als Estats Units no em va sorprendre. Però quan Springsteen va justificar que algunes entrades valguessin 4.000 euros em vaig quedar parat. Em va semblar una mica peculiar per part d’algú que s’ha mantingut fins ara com a noi del poble. Des d’un punt de vista capitalista és lògic que es busqui el màxim rendiment a un concert. Però ¿li causa conflicte que els concerts es redueixin a mers productes de consum? És que en aquests moments són mers productes de consum. Per a la meva generació la música va representar una revolució cultural. Acompanyada de la píndola anticonceptiva, l’esperit crític que venia dels beatniks, el cabell llarg, les drogues, etcètera, va canviar la societat. Però, ara, nosaltres fem entertainment. Pols d’estrelles. No és cultura. Ja no et parlo dels braçalets, que em semblen propis d’una classe de zumba directament. Si vols cultura, ves a una biblioteca o al Reina Sofia o al Prado. Cada vegada que venien els Stones, Charlie [Watts, el bateria, mort el 2021] anava al Prado. Jo em vaig emprenyar durant la pandèmia perquè els promotors en general reclamaven ajudes argumentant que eren un sector cultural, quan jo crec que haurien d’haver-les reclamat com a sector productiu del qual viuen milers de famílies. I per a aquests milers de treballadors, no per a ells. ¿Com es van gestar els dos concerts d’AC/DC a Sevilla? Així potser entenem la seva posició en la indústria del directe. Treballo quan vull treballar i només amb els artistes que volen treballar només amb mi. No entro en batalles. Això em va esgotar i em va provocar un tic facial que em va durar 12 anys. Fins que ho vaig deixar. M’aixecava al matí i em prenia tres ratlles de coca que ja havia deixat preparades. Em feia tant fàstic pugnar que o prenia coca o no podia. Concretament treballo amb AC/DC, Robert Smith [The Cure], Sting i Norah Jones, i ocasionalment amb Patti Smith i Iggy Pop. Ja veus com visc. Jo treballo de vegades perquè és la meva vida. Fa 53 anys que em dedico a això, no tinc fills i per tant no tinc nets per recollir a l’escola, i no sé fer ganxet. Puc intentar-ho, però sé que fracassaré. De manera que li truca AC/DC. I em diuen que les dates que em toquen són a finals de maig, amb futbol a tots els estadis. Per això acabem a La Cartuja. Jo no soc Live Nation, Live Nation és el meu exequip i m’hi associo perquè hi ha una part d’això que m’avorreix profundament: la producció, els comptes, la comptabilitat... A mi l’únic que m’interessa és l’artista i l’estratègia per cuidar-lo, que per alguna cosa només em vol a mi. Afortunadament qui porta les finances de Live Nation España [Paco Martínez] és el meu soci i més que un amic, és família, i va acceptar una idea que a priori semblava demencial. Omplim dos estadis de La Cartuja al maig amb una entrada base de 150 euros. Ningú ho havia fet abans. Però AC/DC és una aposta ben segura, ¿oi? AC/DC va ser de puta mare el 2015 i va tornar el 2016. Un dia vaig al Celler [de Can Roca], on vaig menjat, no a menjar, vaig perquè són molt intel·ligents, molt divertits i molt incorrectes políticament, i a més cuinen molt bé. Arribo a la cuina i li dic al Joan [Roca]: ‘Mira, ahir a la nit perdia 750.000 euros, i avui perdo un milió i mig’. Em diu: ‘Ostres, para, que m’estàs estressant’. Va passar que Brian Johnson va emmalaltir, va ser reemplaçat per Axl Rose i la gent va començar a tornar entrades massivament, unes 16.000. Hi va haver gent que va decidir que l’Axl no era apropiat. Qui millor sap què convé a AC/DC és l’Angus, sens cap dubte, però el públic va decretar que no. Després hi va haver qui s’estirava els cabells per haver tornat l’entrada. I aquest any a Sevilla saludo el Brian i em diu [baixet]: ‘No puc parlar, de fet estic cagat’. Ningú sabia si la seva veu aguantaria. No t’ho perdis: l’Angus es va contagiar de covid a Sevilla. És com és i va actuar a Amsterdam, però podria haver cancel·lat. No existeix una aposta segura. ¿Per què aquests artistes només volen treballar amb vostè? Els vaig conèixer quan eren músics i no llegendes. Els únics que ja eren molt famosos són els Stones, i s’emportaven les maletes. L’última vegada que vaig veure el Robert [Smith] li vaig donar les gràcies per ser tan lleial amb mi i em va dir: ‘Sí, des del 85’. Et penses que és en una altra galàxia i resulta que és en aquesta. Amb AC/DC comencem al 81 al pavelló del Reial Madrid, on cabien 5.000 paios. Amb Iggy no omplíem ni sales de 500 persones. Llavors és quan s’estableix o no una relació epidèrmica. És sorprenent que aquests vincles funcionin a aquest nivell. També cal cuidar-los. Jo sé que al Miguel [Barceló] li agrada molt Dylan, i cosa que surt de Dylan, cosa que compro, en botigues, no a Amazon, i l’hi envio. Tot. A la Patti i a la dona del Keith [Richards] els envio roses cada Sant Jordi. Al Keith, a l’Sting i a l’Iggy els envio un Vega Sicília per Cap d’Any, escollit pel meu germà Josep Roca. I cal tenir en compte que l’artista està com un tigre en una gàbia abans de sortir a l’escenari, i agraeix tenir algú que el tracti de tu a tu i amb qui pugui parlar de qualsevol cosa, sigui de música o de cèl·lules mare. Joe Biden té 81 anys i ha hagut de renunciar a ser candidat a la presidència dels Estats Units per problemes derivats de la seva edat. Bob Dylan, els Stones i Paul McCartney tenen la mateixa edat, un any amunt o un any avall. ¿Quina creu que és la seva motivació per continuar actuant? L’aplaudiment és addictiu. Hi ha una frase molt bona del Keith: ‘No ho faig per vosaltres, ho faig per mi’. Quan trepitja l’escenari flota dos pams per sobre. I són músics, no esportistes, tot i que allò del Mick [Jagger] ja sembla sobrenatural. El músic és músic fins al final. Ho van ser Pau Casals, Andrés Segovia, John Lee Hooker i tots els bluesmans. És poc sabut que a partir dels 75 les companyies no asseguren els artistes. Els civils sí, però no els responsables de gires que facturen 300 milions. Això obliga a fer contractes complicadíssims, i si es cancel·la un concert hi ha un embolic de mil dimonis. Jo acabo de fer 75 anys i Springsteen no trigarà. Potser és un dels motius pels quals farà tres anys de gira consecutius. ¿Ha actuat alguna vegada en un escenari, ni que fos de nen? No. Sempre he pensat que hi ha una bellesa en formar part d’una banda pel diàleg que s’estableix entre els membres. Un dia, als 60 anys o així, vaig pensar: ‘Treu-te l’espina’. I vaig trucar al despatx de Live Nation, on són totes les guitarres que tinc firmades, és un despatx enorme, i vaig demanar que em pugessin la guitarra de Bob Dylan. Me la van pujar i vaig agafar un professor. Perdó, diu ¿amb una guitarra de Bob Dylan? Sí, una acústica. Tinc guitarres de Neil Young, dels Stones, d’AC/DC, de Jimmy Page, de The Cure, de Roxy Music... Un baix de Sting, per descomptat. Podria penjar-ne alguna aquí. Això és casa meva, no un Hard Rock Cafe. Al despatx estan molt bé. El Paco va encarregar per a elles una mena de vitrina de metacrilat. ¿Va aprendre a tocar la guitarra? Jo soc molt resolutiu i a la segona o tercera classe ja vaig veure que no anava a cap banda la cosa. Llavors vaig fer un raonament simplista i vaig demanar que em pugessin el baix de Sting. Però amb quatre cordes tampoc, ni amb dos n’hauria après. Ja em vaig quedar tranquil, ho havia intentat. Imagina’t que hi arribo a tenir mà esquerra. M’hauria equivocat sent promotor en comptes de ser músic. ¿Ha anat a algun concert aquest any per afició? No. Vaig anar al primer d’AC/DC a Sevilla i al de Patti Smith a Barcelona, però no per afició. N’he vist molts. Només els que jo he fet són 3.500 o 3.600. Sortir d’aquí em costa moltíssim. Fa 34 anys que soc aquí. Jo vaig inventar el teletreball. Tots els contractes els he fet des del sofà on estem asseguts i amb això [agafa el mòbil], sense conference calls, sense zooms, sense merdes. Una vegada que parlàvem per telèfon va detectar que m’estava encenent un cigarret, malgrat que jo havia allunyat el telèfon. ¿Ha desenvolupat una superpercepció? El telèfon és com un bisturí, és molt precís. Si tu veus algú perds molt temps. Hi ha els prolegòmens, i tot el visual també et distreu. Amb el telèfon només sents una veu. Jo parlo amb el Joan [Roca] i li dic: ‘T’estàs fent un cafè a l’office, no?’. Són molts anys. Si li dic a un paio, no sé, 300.000, noto si hi ha una pausa o no, rebo un feedback immediat. Jo he tancat negocis en un viatge d’ascensor. Soc extremadament breu per fer negocis. Els veïns del Fòrum i els del Santiago Bernabéu es queixen dels concerts. ¿Quin futur li augura a la música en espais en zones densament habitades? O comptes amb un suport a l’estil Ayuso, ‘perquè jo ho dic i a pastar fang’, o serà un problema. Igual que cada vegada hi ha més manifestacions contra el turisme, n’hi haurà contra el soroll. És normal. Live Nation i la seva tiquetera associada, Ticketmaster, estan sent investigats als Estats Units per suposades pràctiques monopolístiques. ¿Com creu que acabarà? Els pot acabar passant factura. No sé fins quan podran esquivar les lleis antitrust. Però tenen tant poder que ja ho veurem. L’accionista més gran de Live Nation és Liberty Media, propietària de la fórmula 1, entre altres coses. ¿Ja estan tots els promotors espanyols enganxats al telèfon perseguint Oasis? Crec que encara no són en aquesta fase. Entre tu i jo, caldrà saber si els germans no es mataran abans d’acabar aquesta gira. ¿Només va ser el mànager de Loquillo? No, abans ho vaig ser de Tequila, Iceberg i Burning. Loquillo em va perseguir, va ser una persecució sistemàtica. Sabia que jo no l’enganyaria perquè no necessitava els diners. El seu anterior mànager, que també portava Héroes del Silencio, Gabinete Caligari i Alaska y Dinarama, els va estafar a tots. Quan vaig veure que tirava endavant, ho vaig deixar. ¿No li agradava ser mànager? Gens. Has de fer de pare, de mare, d’alcavota, de confident, de drap de llàgrimes... No, no. A mi el que m’agrada és que em portin l’espectacle empaquetat; jo el munto i ells se’n van.

El més llegit