La tornada de ‘Pulp Fiction’

Pulp Fiction mai ha deixat de ser present. Ja són tres dècades les que contemplen l’existència de la pel·lícula des que va aconseguir la Palma d’Or al festival de Cannes el 1994. Va arribar a Espanya en el certamen de Sant Sebastià d’aquell any i un mes després repetia al de Sitges. L’octubre de 1994 va començar la seva etapa a les sales nord-americanes i al gener de l’any següent es va estrenar en la cartellera espanyola. Va ser nominada a set Oscars, inclosos pel·lícula i director –però va topar amb Forrest Gump– i, en la cerimònia, celebrada el 27 de març de 1995, va obtenir l’estatueta al millor guió deixant a la cuneta Bales sobre Broadway, de Woody Allen, i Criaturas celestiales, de Peter Jackson. La seva carrera comercial va ser apoteòsica: la seva recaptació arreu del món està estimada avui en 190 milions d’euros. Tarantino igual a talent, originalitat, autor, comercial i bons dividends. ¿Qui donava més, llavors? Miramax, distribuïdora de la pel·lícula, regida llavors per l’ínclit Harvey Weinstein, es fregava les mans amb raó. I el cine, en general, es beneficiava d’una personalitat única i inimitable: ningú com Tarantino, tot i que aquesta frase s’acostuma a dir sobre Jean-Luc Godard, que casualment, o no, és un dels directors europeus més admirats per Tarantino, fins al punt de batejar la seva productora amb el nom d’un film godardià, Banda a part. No obstant, malgrat el temps transcorregut en què tot això s’esdevenia amb vertigen, en què es canonitzava la figura de Quentin Tarantino als altars del nou cine independent nord-americà, Pulp Fiction no s’ha apartat de l’imaginari col·lectiu. Rivalitza amb el seu anterior film, Reservoir dogs, en la difícil llista que coronaria la millor pel·lícula tarantiniana. Curiosament, Pulp Fiction era un projecte anterior al de Reservoir dogs. L’èxit d’aquesta possibilitaria que el recuperés i el convertís en la pedra de toc del seu estil apel·lant a una de les seves moltes referències de la cinefília popular, les pel·lícules basades en la literatura pulp nord-americana, relats ràpids, violentíssims, plens de sang i sexe, políticament incorrectes i impresos en paper de polpa barata, en el qual es van formar no pocs autors de la novel·la negra hard boiled. Tarantino va recuperar algunes idees que va descartar finalment en el procés d’escriptura de Reservoir dogs i va construir en Pulp fiction una de les pel·lícules que consolidarien en la dècada dels 90 l’auge de les noves narratives cinematogràfiques. No és tan radical com Reservoir dogs, on la història està explicada com si fossin capítols alterns d’una novel·la, però és molt imaginativa la manera com relaciona entre si diferents peripècies de manera circular, fins que tot encaixa al restaurant on els atracadors encarnats per Tim Roth i Amanda Plummer, topen amb els assassins, interpretats per Samuel L. Jackson i John Travolta. Entre mig hi ha històries diverses, com la del boxejador (Bruce Willis) que es queda amb els diners d’un combat manipulat per un mafiós (Ving Rhames), s’escapa amb la seva dolça nòvia francesa (la portuguesa Maria de Medeiros) però ha de tornar a casa seva, on es topa amb el mafiós en qüestió i, després d’un accident, tots dos són víctimes d’uns homes que pretenen sodomitzar-los. Aquesta és una de les situacions més pulp de la pel·lícula, pur deliri amb referències a catanes de samurais i motoserres de La matança de Texas. Els versicles bíblics Però potser el que es recorda més del film, a més del discurs bíblic de Samuel L. Jackson pres d’un passatge d’Ezequiel, capítol 25, versicle 17 –en realitat, parafrasejat d’un film d’arts marcials de 1976, Karate Kiba–, la diversió garantida amb Harvey Keitel fent de Senyor Llop (meticulós netejador d’escenes de crims) i l’escena en què Travolta ha de clavar una injecció d’adrenalina a Uma Thurman per salvar-la d’una sobredosi d’heroïna, sigui l’icònic ball d’aquests dos. Es produeix en un local de pura memorabilia dels 50, el Jack Rabbit Slim’s, on actua un èmul de Ricky Nelson, les cambreres i cambrers es disfressen de Marilyn Monroe, James Dean i Buddy Holly, se serveixen batuts amb el nom de Dean Martin & Jerry Lewis i hi ha hamburgueses en honor del director Douglas Sirk. Travolta té la missió de portar a sopar Thurman, la dona del gàngster Ving Rhames. I entre batuts i hamburgueses, tots dos surten a la pista de ball del local i ballen el C’est la vie de Chuck Berry. Els moviments corporals i sobretot la manera de col·locar els dits de les mans davant la cara, van fer furor. Thurman és, a més, la protagonista del no menys icònic pòster de la pel·lícula, ara presentat en blanc i negre amb taques vermelles. Una altra curiositat: Tarantino i Miramax havien pensat, per al paper de Mia Wallace, en Michelle Pfeiffer, Patricia i Rosanna Arquette, Holly Hunter, Daryl Hannah –vista després a Kill Bill–, Virginia Madsen, Pam Grier, Debra Winger, Marisa Tomei, Phoene Cates, Bridget Fonda –aniquilada en Jackie Brown per Robert De Niro–, Angela Bassett, Kate Beckinsale i Robin Wright. Fins i tot van sortir a col·lació els noms de Meg Ryan, molt més dotada per a la comèdia romàntica que per a les fabulacions violentes de Tarantino, i la Isabella Rossellini en persona. Mai sabrem què hauria passat amb l’elecció de qualsevol d’elles, però és indubtable que Mia Wallece i Uma Thurman van acabar sent una i indivisibles. L’empremta de Tarantino en la cultura popular era llavors brutal. Thurman li explica a Travolta un acudit molt dolent que explicava el seu personatge en una imaginària sèrie de televisió que no va passar de l’episodi pilot, Fox force five. Aquesta sèrie estaria protagonitzada per cinc dones d’acció de diferents races i cultures, idea represa per Tarantino en la configuració del grup assassí de les pel·lícules de Kill Bill.

La tornada de ‘Pulp Fiction’

No és tan radical com ‘Reservoir dogs’, però és molt imaginativa la forma de relacionar les diferents peripècies

El més llegit