Tim Burton viatja al centre de si mateix

Molt probablement Beetlejuice (1989) és la pel·lícula més important de Tim Burton, i no només perquè l’èxit que va obtenir amb aquesta li va permetre convertir-se en director de Batman (1989) i, per tant, consagrar-se com a cineasta. Tan sols el segon llargmetratge de la seva carrera, amb aquest va començar a configurar l’imaginari personal que el va donar a conèixer, inspirat en el terror gòtic, l’expressionisme alemany, els contes infantils, el surrealisme i el cartoon, entre algunes altres fonts; amb Eduardo Manostijeras (1990) el va ampliar, a Pesadilla antes de Navidad (1993) el va sublimar i des d’aleshores, en el seu cine posterior, se n’ha continuat nodrint amb resultats desiguals. Dit d’una altra manera, si avui Tim Burton és una marca, el significant d’un ideari artístic que transcendeix el món del cine per situar-se en el de la cultura pop i que, per tant, és reconeixible fins i tot per als que no han vist les seves pel·lícules, és gràcies a Beetlejuice; i per tant, té sentit que hi hagi buscat inspiració 36 anys després d’haver-la estrenat, en un moment en el qual, segons confessa ell mateix, necessitava renovar la seva energia creativa. "En els últims anys vaig arribar a estar desil·lusionat amb la indústria, a sentir-me perdut, fins que em vaig adonar que, per tenir èxit, necessito centrar-me a fer només allò que em fa disfrutar", va explicar ahir al parlar de la seqüela Bitelchús Bitelchús, amb la qual aquesta nit inaugura la 81a edició de la Mostra. Rodar-la, diu també, el va ajudar a superar una crisi que a punt va estar de portar-lo a l’abandonament i, tenint en compte el contundent rebuig que va generar el seu Dumbo (2019), no hi ha motius per dubtar de la seva paraula. Moments de la predecessora Ahir també va dir que no va tornar a veure l’obra original abans de rodar aquesta continuació, i això resulta bastant més difícil de creure si es té en compte l’exactitud i la disciplina –i, sigui dit de pas, el desvergonyiment– amb les quals la nova pel·lícula reprodueix els moments més icònics i memorables de la seva predecessora. Que en el seu metratge, dit d’una altra manera, hi hagi col·locació per al hit de Harry Belafonte Day O (The banana boat song) per a un monstre de drap que sorgeix de la sorra d’un desert com si fos un cuc gegant d’Arrakis, per a una tropa de criatures d’ultratomba amb el cap absurdament petit i els ulls sortits de les conques i, per descomptat, per als gestos, ganyotes i postures més recordats del seu personatge titular, a qui per descomptat torna a encarnar Michael Keaton. I a les dues pel·lícules, així mateix, aquestes imatges vistoses miren de funcionar a manera de distracció, o de massilla amb què tapar esvorancs narratius. En realitat, i això és una cosa en la qual fins i tot els seus fans més acèrrims estaran d’acord, el director californià mai s’ha distingit precisament pel seu talent com a contador d’històries. No és guionista de les seves pròpies pel·lícules i, a excepció d’Ed Wood (1994), cap d’aquestes destaca per la seva solidesa argumental; ell mateix ha reconegut, de fet, que si va decidir dirigir Beetlejuice és perquè era una pel·lícula que no narrava una història, sinó que tan sols desenvolupava vagament la seva breu premissa: una parella recentment morta contracta els serveis d’un entremaliat dimoni perquè foragiti els nous habitants de la que va ser la seva llar. Punt. En aquest sentit, això sí, Bitelchús Bitelchús és ben al contrari. A més a més d’alguns dels personatges que ja apareixien a la primera pel·lícula –tant Keaton com Winona Ryder i Catherine O’Hara es tornen a ficar en la pell dels que van encarnar llavors–, en maneja d’altres de nous encarnats per Jenna Ortega, Monica Bellucci, Willem Dafoe i Justin Theroux, i la majoria d’ells les passen magres per intentar poder justificar la seva pròpia existència. I en el seu transcurs una col·lecció de trames intenten robar-se protagonisme les unes a les altres mentre avancen sense rumb fix ni veritable destí. Una nòvia amb el cos recosit a força de grapes –que sens dubte Burton ha basat en una de les seves joies animades, La nòvia cadàver (2005)– persegueix el que va ser el seu promès, un parricida entabana una jove emocionalment perjudicada, un pare de família aconsegueix una última oportunitat per acomiadar-se de la seva dona i la seva filla, una viuda plora la pèrdua del seu marit, i així. I res d’això importa. Per a Burton no és més que una bastida sobre la qual carregar una infinitat de referències, gags, moments musicals, capricis visuals i altres ocurrències. Algunes funcionen de meravella –en especial aquesta seqüència que rendeix homenatge a La máscara del demonio (1960), de Mario Bava–, d’altres no ho fan en absolut, i totes mostren una total falta de consideració per la coherència interna, la lògica, el ritme i l’eficàcia narrativa general de la pel·lícula a què pertanyen. I, tot i que en conjunt la pel·lícula resulta admirable com a declaració de principis d’un director decidit a fer el que li doni la santíssima gana, no exhibeix gens ni mica de l’originalitat, la voluntat de risc i l’encant artesanal de la predecessora. De la Mostra als premis Benvinguda sigui, en qualsevol cas, si serveix perquè Burton recuperi la inspiració. No obstant, ¿com explicar-ne la presència en la Mostra de Venècia? Al llarg de l’última dècada el festival italià ha anat incrementant cada vegada més la presència en la seva programació del cine de Hollywood, amb la intenció de confirmar-se com el lloc on primer veuen la llum títols que uns mesos després competiran per nominacions i guardons. Però hi ha una gran diferència entre aquesta pel·lícula i d’altres com ara Gravity (2013), Birdman (2014) i La La Land (2016), que al seu dia també van inaugurar el certamen: totes aquestes van acabar guanyant Oscars. L’únic reconeixement darrere del qual van els productors de Bitelchús Bitelchús, en canvi, es troba simplement en la taquilla. Parlant de premis: des d’avui, la vitrina personal de Sigourney Weaver inclourà el Lleó d’Or que aquesta nit li entrega la Mostra en honor a una carrera que suma cinc dècades i inclou pel·lícules essencials com Alien (1979) i Avatar (2009). Durant la seva trobada amb la premsa, l’actriu es va emocionar al recordar com alguns dels seus personatges més icònics van ajudar a diversificar el tipus de papers que la indústria oferia a les actrius, i a l’imaginar que la seva feina potser hagi contribuït a fer"que una dona com Kamala Harris pugui convertir-se en presidenta dels Estats Units".

Tim Burton viatja al centre de si mateix

Sigourney Weaver rep el Lleó d’Or en honor a una carrera que suma cinc dècades i inclou pel·lícules essencials com ‘Alien’ (1979) i ‘Avatar’ (2009).

El més llegit