Mort i tornada a la vida

Era el xafardeig de les últimes hores, però en realitat és una cançó que ens ha estat brunzint a l’orella durant els últims 15 anys. La tornada d’Oasis és una d’aquestes especulacions que no ha deixat d’emetre un tènue però constant rum-rum des que Noel i Liam Gallagher van separar els seus camins el 2009. Una vegada li vaig preguntar a Noel si seria capaç de tornar a reunir-se amb el seu germà. Va ser fa nou anys, en una entrevista. "Ni per 50.000 milions d’euros ho faria", em va replicar. És obvi que exagerava, però es diu que el recent divorci de la seva segona dona, Sara McDonald, podria haver-li costat 20 milions de lliures, i que el que podria generar-los la nova gira són 50 milions de lliures de guany. Facin comptes. Fa un parell d’anys li vaig consultar el mateix al seu germà, que sempre es va mostrar (a través de les seves pròpies xarxes socials i en trobades amb la premsa) molt més a favor de reactivar aquella abundant aliança. "M’agrada que em demanin que Oasis es reuneixi, no ens hauríem d’haver dissolt mai, és trist i tot va passar perquè li vaig dir a Noel un parell de veritats que no li van agradar", em va contestar. Això sí, esmentant el seu germà tan sols pel seu nom i cognom. Sembla que es va prendre molt seriosament aquell crit de "ja no ets el meu germà", que li va etzibar abans de fer miques la seva guitarra en la prèvia d’un bolo a París que va haver de cancel·lar-se el 2009. Desavinences fraternals La seva és una història de desavinences fraternals que ve de molt lluny. Com la de Ray i Dave Davies (The Kinks) o Jim i William Reid (The Jesus and Mary Chain). Com la d’altres duets creatius que, malgrat no compartir llaços de sang, saben que es necessiten perquè la seva suma sempre serà millor que els seus trajectes per separat: que els preguntin als glimmer twins, Mick Jagger i Keith Richards (Rolling Stones), o a Pete Doherty i Carl Barat (The Libertines). Germans de facto. Curiosament, tots els que hem esmentat són britànics. Per alguna cosa el seu pop i el seu rock han sigut sempre bressol de talents atrabiliaris. Els Gallagher portaven almenys una dècada tirant-se els trastos pel cap, de vegades amb resultats que vorejaven l’esperpent: al FIB del 2000 van arribar sense Noel, al cap i a la fi el seu compositor principal, gairebé únic. Fins a última hora no es va saber. ¿Tenia sentit? "Nosaltres sí que hem vingut tots dos, no com Onassis [sic]", va deixar anar Genís Segarra en to de burla des d’una carpa contigua, al començar el bolo dels seus Astrud. Era millor prendre-s’ho amb humor. Les nostres xarxes socials es debaten ara mateix entre els que no caben a la pell de contents i els que mostren el seu escepticisme davant la tabarra que ens cau al damunt, d’aquí als 14 concerts anunciats per a l’estiu del 2025 al Regne Unit i Irlanda. Dissabte es posen les entrades a la venda i s’espera que s’esgotin en qüestió d’hores. ¿Realment n’hi ha per a tant? Oasis van afusellar sense pudor, cal reconèixer-ho, els Small Faces, els Rolling Stones i T Rex. Sens dubte, també els Beatles, la seva fixació més notòria. Van combinar la barra i la rampant acidesa guitarrera dels primers amb la irreprotxable precisió melòdica dels segons. Però van compondre un grapat de cançons excepcionals entre el 1994 i el 1996, un temps en què fins les seves cares B feien olor d’encens. Convertien en or pràcticament tot el que tocaven. Ho feien amb la desimboltura pròpia de qui rima "supersonic" amb "gin and tonic" i s’afanya a titular una cançó com a Rock and roll star, tota una declaració d’intencions en primera persona. Sense cap rubor. Amb freqüència els talents més memorables transiten entre la sublimitat i el ridícul, i Oasis van caminar per aquesta fina línia durant un bon temps. Van mantenir l’equilibri sobre aquesta corda fluixa, i això els va aixecar al lloc de preeminència de la generació brit pop a mitjans dels 90, consagrats com els més fidels representants d’una classe obrera de la qual no procedia (ni de bon tros) la plana major d’aquella escena: Noel havia treballat abans com a pipa dels Inspiral Carpets, i Tony Wilson (Factory Records) va arribar a rebutjar-los perquè els considerava massa deutors en els seus inicis d’aquella escena Madchester de la qual provenien els mateixos Carpets, i que ja estava de capa caiguda el 1992. Oasis no haurien sigut el que van ser si no fos per l’obstinació d’Alan McGee, capo del segell Creation, que va veure en ells això que ningú més era capaç d’advertir: "De vegades cal portar un segell com si fos una dictadura, perquè a Creation a ningú li agradava Oasis, i si jo no hagués tingut una fe absoluta en el meu criteri personal, no hauríem posat en circulació la banda més important del món durant la segona meitat dels 90", va dir en el seu llibre autobiogràfic Creation stories. Riots, raves and running a label (2013), que pròximament serà publicat en castellà gràcies a l’editorial Liburuak. Oasis van vendre 86.000 còpies del seu debut, Definitely maybe (1994), en la primera setmana que va estar a la venda al seu país, i va establir un rècord de celeritat comercial que no va ser superat fins al debut dels Arctic Monkeys, 12 anys després. No van ser més aguts, ni més poètics, ni més originals, ni més arties que Pulp, Suede, Blur, The Divine Comedy o The Auteurs, però han venut més de 40 milions d’àlbums arreu del món, van reunir 250.000 persones a principis d’agost del 1996 a la localitat britànica de Knebworth i han sedimentat en el patrimoni popular més cançons memorables, reconeixibles, corejables, susceptibles d’engrossir tota mena de karaokes, que cap d’ells. Art del popular, al cap i a la fi. Don’t look back in anger, Wonderwall, Live forever, Slide away, Some might say, Up in the sky, Cigarettes & alcohol o Acquiesce van marcar amb la seva brillantor melòdica i la seva desafiadora altivesa de barri un temps que necessitava precisament això: després del declivi d’una cultura rave l’últim clau al taüt de la qual va ser la Criminal Justice Act del 1994, que prohibia aquelles grans congregacions de música electrònica, i amb el mercat discogràfic saturat d’aquell pesar existencial que irradiaven les desenes d’èmuls de Nirvana i Pearl Jam, Oasis proclamaven una desacomplexada eufòria en ple ocàs del thatcherisme i en les albors d’un nou laborisme que encara no havia demostrat com podia arribar a decebre. Els seus milions de seguidors arreu del món els perdonen que la metxa de la inspiració se’ls anés esgotant després dels notables Definitely maybe (1994) y (What’s the story) Morning glory? (1995) i que tot el que han fet els Gallagher per separat des d’aleshores hagi sigut com una còpia pàl·lida d’aquell fulgor. I celebren amb il·lusió aquesta nova mànega de concerts (sense disc nou a la vista, i potser és millor així), potser perquè s’entossudeixen a fixar per sempre en la seva memòria aquell moment: quan tots érem 30 anys més joves i els –relativament– plàcids anys 90 no podien ni tan sols imaginar els convulsos temps que ens esperaven a la tornada del canvi de segle. ¿A qui no li ve de gust quedar-se a viure per sempre en els quatre minuts i mig que dura Live forever.

Mort i tornada a la vida

La reunió dels Gallagher posa fi a tres lustres d’especulacions i reanima la llegenda d’un grup que ha sabut viure de rendes, inspirant-se obertament en altres artistes però component una àmplia llista de cançons memorables i de segell inconfusible que els van convertir en reis del brit pop.

El més llegit