'Barcelone', de Charles Trenet: un homenatge a la ciutat postal

¿Resulta extemporani, excèntric, parlar sobre Charles Trenet l’any 2024? Bé, a França han cantat les seves cançons en els últims temps figures com Benjamin Biolay (li va dedicar un àlbum sencer), Carla Bruni, Zaz, Thomas Dutronc o Philippe Katerine, entre d’altres, i mai és tard, ni inoportú (menys encara en la dolça temporada estival), evocar-ne els jovials rampells de fou chantant (el boig cantant, així va ser conegut), la seva gràcia lírica i el seu do com a melodista. Amb mostres com aquest Barcelone datat el 1960. A Trenet se’l considera el primer dels cantautors francesos, pioner en l’art d’interpretar les seves pròpies cançons en recitals despullats, sense més ingredients escènics. Nascut a Narbona, de mare catalana del nord, va passar vuit anys de la seva infància a Perpinyà i el seu cor apuntava al sud, com li passava a Georges Brassens (nascut a Sète) o al mig monegasc Léo Ferré. Picada d’ullet al pasdoble La gran ciutat de referència de la seva infància i joventut, així ho va explicar més d’una vegada, no va ser tant París com Barcelona, urbs que la família solia visitar i a la qual, passats els anys, li va dedicar una cançó que ve a ser un repàs als seus encants i una rendició davant el ball de la sardana, que apareix aquí associat a "un cercle d’alegria" en què "es reuneixen obrers i burgesos". Barcelone s’obre amb una picada d’ullet teatral al pasdoble que ràpidament deriva en un vivaç ritme de vals només interromput, a mitja cançó, per uns passos de sardana, just quan diu que, al sortir el sol, "els coloms tenen el seu primer menjar del dia a la plaça de Catalunya". Resulta ser una cançó simpàtica, amable, deliciosa, amb mencions a la Rambla i al Tibidabo i imatges d’enamorats que ballen al so de les campanades que ressonen entre els carrerons del nucli antic. I amb aquest homenatge a la sardana com un ball que, als seus ulls, transcendeix diferències i classes socials amb el seu "ritme a l’uníson". S’ha de dir que Trenet no pot reprimir un sospir final quan adverteix que, si bé Barcelona li ha donat la felicitat, quan torna a París la troba cada dia més bonica. Vuit anys abans, ell ja havia gravat una peça titulada La jolie sardana inspirada en la localitat de Cotlliure. I hi ha encara una altra picada d’ullet a la cultura catalana en la seva versió del popular Volem pa amb oli (registrat amb calamitosa ortografia com a "Boulem pam boli"). A la xarxa és possible trobar el seu cant de La marsellesa en català amb Salvador Dalí, fet per a la cadena televisiva francesa ORTF. Trenet deia que entenia aquesta llengua, però amb prou feines la parlava, almenys en públic. "Per timidesa", assegurava a l’entrevista que Àngel Casas li va fer a TV3 el 1987, en un temps en el qual, ja septuagenari, tenia aspecte d’emissari de temps llunyans, sense perdre el somriure i el charme. Lluny quedaven les seves actuacions a Barcelona: les primeres, als anys 30, de les quals amb prou feines hi ha constància escrita, i d’altres de més sonades en dos escenaris ja desapareguts, el Roserar (el 1951) i la sala Rigat (1953). Però l’autor de peces com La mer (que els nord-americans van descobrir en clau de swing, en la veu de Bobby Darin, convertida en Beyond the sea), Que reste-t-il de nos amours o Boum! encara va tenir temps d’oficiar un últim recital a la ciutat, el 1991 al Tívoli. Si París tingués la Rambla Barcelone és en bona mesura una targeta perfumada de la ciutat, i com a tal la va tractar Sisa al seu àlbum més original, titulat precisament Barcelona postal (1982). Obra aquesta concebuda amb l’artista multidisciplinari Antoni Miralda en la qual, enredant-se amb sons i converses captades al vol en carrers, places i mercats, sonen cançons barcelonòfiles que posseeixen un variat origen, d’autors com ara Stephen Sondheim, Maurice Chevalier o Gato Pérez. La de Trenet, Sisa la fa seva amb un francès gustosament macarrònic, afegint aquí una pinzellada final: "Oh là là, si Paris avait la Rambla...", deixa anar com a rèplica a la rematada original del seu autor. Versió amb arranjament d’Agustí Fernández en què intervé, com en tot l’àlbum, un all stars de l’escena laietana i voltants, músics com Josep Maria Bardagí, Kitflus o Rafael Escoté. Trenet va morir l’any 2001 i Sisa continua vivint al centre de Barcelona, aliè al tràfec guiri, com si hagués optat per quedar-se allà per sempre en honor a aquella ciutat de postal, de reclams bonics, poètics i inofensius, sense aglomeracions ni incomoditats. És fantàstic poder viure en una postal, viure a Barcelone.

'Barcelone', de Charles Trenet: un homenatge a la ciutat postal

La cançó esmenta el Tibidabo i els carrerons del nucli antic

El cantautor francès ret homenatge a la sardana amb el seu "ritme a l'uníson"

El 'boig cantant' nascut a Narbona i crescut a Perpinyà va dedicar a la capital catalana una emocionada lloança als seus encants paisatgístics i culturals, a la qual Sisa s'acostaria dècades després en el seu adorable àlbum 'Barcelona postal'

'Indios de Barcelona', de Mano Negra: guerres apatxes al Raval

'Rumba de Barcelona', de Gato Pérez: l'himne dels barris

'Qué bonita es Barcelona': una estrella a la fossa comuna

El més llegit